La insòlita posició del 'Washington Post' en el cas Snowden
BarcelonaEl 'Washington Post' demana en un editorial que es jutgi Edward Snowden –l'autor de les filtracions que van permetre conèixer els excessos de l'Agència Nacional de Seguretat dels EUA– per espionatge. El posicionament és sorprenent, perquè un dels diaris que va publicar en primícia la documentació facilitada per aquest antic treballador de la CIA és... el 'Washington Post'. Així, es dóna la circumstància insòlita que un rotatiu demana la persecució judicial de la seva pròpia font i trenca el contracte habitual i sagrat en periodisme –equivalent al secret de confessió– segons el qual un informant està sempre protegit pel diari que l'escolta. És a dir, si el 'Post' considerava que Snowden era un traïdor que estava comprometent els programes de seguretat dels Estats Units, el que havia de fer era rebutjar els documents de l'informador. Però no només els va publicar: fins i tot va guanyar un premi Pulitzer –per al qual t'has de postular– per les informacions que ara denuncia.
Aquesta aparent bipolaritat informativa té una explicació: la separació que hi ha entre dos equips: el que elabora les informacions i el que dicta l'opinió del diari. Aquest tallafocs sempre m'ha causat molta enveja, acostumat a llegir diaris per a vostès on les notícies –els presumptes fets– apareixen adulterats amb el clembuterol de l'opinió o la més subtil hormona de la interpretació tendenciosa. Avui, però, s'evidencia un dels problemes d'aquest sistema. I l'editorial del 'Post' comet un pecat important: s'oblida d'explicar la contradicció que suposa demanar que es persegueixi Snowden per deixar al descobert el programa PRISM sense dir que van ser ells els qui, publicant els documents, van fer que milions de persones descobrissin els detalls d'un projecte que ha resultat legal, però tremendament inquietant.
