“Portaré els cossos dels meus fills a Kobane i em quedaré allà”
El pare del nen de tres anys ofegat rebutja el visat del Canadà després de la mort de la seva família
BarcelonaDesconsolat, l’Abdul·lah Kurdi no parava ahir de plorar i recordar el moment en què el mar es va endur la vida de la seva família. “Les mans dels meus dos nens se’m van esmunyir. Tothom cridava i jo no aconseguia que sentissin la meva veu”, es lamentava ahir en sortir de l’hospital turc on es conserven els cadàvers dels fills. Sirià de 40 anys, és el pare de l’Ailan, el nen de tres anys ofegat al mig del Mediterrani quan intentava arribar amb la seva família a l’illa grega de Kos, i que s’ha convertit per la força de les xarxes socials en el símbol involuntari de la tragèdia migratòria. Al naufragi també hi van perdre la vida una dotzena de persones, entre les quals el Galip, de cinc anys, i la Rehan, de 35, el germà i la mare del petit Ailan. L’Abdul·lah es dirigia amb la seva família al Canadà, on esperava reunir-se amb una germana per recompondre la seva vida trencada per la guerra civil que massacra el país des de fa més de quatre anys. La història d’aquesta família és com la dels milers i milers que cada dia es juguen la pell per creuar les poques milles que separen la destrucció total d’una Europa que somnien pròspera i rica però que, ara per ara, es manté en una dialèctica sobre quants refugiats està disposada a acollir, incomplint així les lleis humanitàries més elementals.
Fugir de Kobane
Però al mes de maig, les autoritats canadenques havien denegat el visat als Kurdi, que, malgrat tot, van decidir fugir de la seva Kobane natal -una ciutat emblemàtica i simbòlica, també del polvorí sirià- embarcant-se en una barca inflable des d’un port turc. La mala mar va fer naufragar l’embarcació i la imatge del petit Ailan inert, de bocaterrosa, amb uns pantalons i sabates blaus i un jersei vermell va impactar consciències de tot el món. Fins i tot a Ottawa el govern canadenc va rectificar i va anunciar que atorgava la carta d’asil per a l’únic supervivent dels Kurdi. Massa tard. El pare de l’Ailan va rebutjar l’oferta i va assegurar que els seus nous plans passen ara per tornar als orígens. “Vull que el món ens escolti des de Turquia, on hem arribat fugint de la guerra. He patit molt però després del que ha passat no vull anar al Canadà”, explicava als periodistes que l’esperaven per conèixer la seva història. “Portaré els cossos primer a Suruç [a la frontera siriana] i, després, d’allà fins a Kobane, i em quedaré allà la resta de la vida”, va continuar.
Des de l’altra punta del món, la Tima Kurdi també posava veu i noms a la cursa d’obstacles que han de passar els refugiats perquè se’ls reconegui. La Tima és la germana de l’Abdul·lah, una perruquera que fa dues dècades es va instal·lar a Vancouver, i que va intentar per tots els mitjans ajudar els seus familiars, involucrant-hi fins i tot amics i veïns. “És horrible com tracten els sirians a Turquia”, es queixava la dona a l’Ottawa Citizen, en referència al fet que l’ONU no registra els sirians que arriben al país com a refugiats i l’administració d’Ankara no concedeix visats de sortida. Sense cap possibilitat per la via legal, doncs, els Kurdi van sortir des de Bodrum rumb l’illa de Kos. Mai hi van arribar. Dimecres, hores després d’embarcar, la fotoperiodista Nilufer Demir va trobar els cadàvers dels fills Kurdi a la platja d’Ali Hoca Burnu. “L’únic que podia fer és que el crit del nen fos escoltat i ho vaig fer amb la seva fotografia”, explicava la professional a Hürriyet, alhora que es mostrava confiada que l’impacte creat per la imatge ajudi “a trobar una solució”.
Bloquejats a Budapest
De moment, però, Europa continua sense mostrar voluntat política per acabar amb el drama migratori. Amb el focus mediàtic instal·lat a Hongria, la policia d’aquest país va aturar un tren regional que duia centenars de refugiats cap a Viena, després que durant el dia anterior hagués tancat per al col·lectiu l’entrada a l’Estació de l’Est que connecta amb la xarxa ferroviària estrangera. Els immigrants -la majoria sirians que han recorregut milers de quilòmetres per terra i mar- segueixen ferms amb l’única voluntat d’arribar a Alemanya.
