Publicitat
Publicitat

Alison Bechdel: "Sempre m'he sentit culpable de la mort del meu pare"

Valenta Alison Bechdel va destapar la caixa dels trons amb l'exitosa novel·la gràfica 'Fun home', en què revelava l'homosexualitat i el probable suïcidi del seu pare. El seu nou còmic està dedicat a la seva mare, que un bon dia va deixar de fer-li petons perquè ja era "massa gran". Tenia set anys

El 2008 es va donar a conèixer amb Fun home (La Magrana / Mondadori), una novel·la gràfica que treia a la llum els draps bruts d'una família disfuncional de mena: la seva. Ara torna a la càrrega amb ¿Eres mi madre? (Mondadori), en què Alison Bechdel passa revista a les alegries i misèries de la relació que té amb la seva mare. "La gent em pregunta sovint si hauria preferit tenir una infància feliç en lloc de la meva obra. I la veritat és que prefereixo tenir el meu art", assegura.

En els seus primers còmics, de temàtica lèsbica, va trencar molts esquemes.

Sí, però per a mi va ser molt més difícil quan vaig convertir la pròpia família en el tema de la meva obra. En el còmic que vaig fer sobre el meu pare explicava un munt de secrets familiars, i això sempre és esgarrifós.

A Fun home revelava l'homosexualitat del seu pare i que la seva mort als 44 anys va ser, probablement, un suïcidi.

Sí, un camió el va atropellar i, tot i que no és segur, sembla que el meu pare es va suïcidar. Tot això va passar quan jo tenia 19 anys i vaig trigar 20 anys a començar a escriure sobre l'assumpte. Llavors l'homosexualitat i el suïcidi ja no eren un tabú tan gran, però tot i així revelar tots aquells secrets va ser molt dur, sobretot per a la meva mare.

Primer el lesbianisme, després els secrets més foscos de la família... En els seus còmics sempre intenta treure a la llum el que està amagat.

Per mi no hi ha cap diferència entre el que és personal i el que és polític. No escric sobre lesbianes per parlar de mi, sinó de l'opressió que impedeix a la gent expressar-se tal com és. Els meus còmics volen combatre això. Amb els secrets familiars passa una mica el mateix. En el fons, són part del mateix projecte.

Estableix un vincle molt dolorós entre la seva homosexualitat i la del seu pare.

Jo vaig sortir de l'armari a la universitat, abans de saber que el meu pare era homosexual. No ho vaig descobrir fins que vaig explicar als pares que jo era lesbiana. Tot allò va ser molt confús per a mi, que ja en tenia prou amb el meu conflicte d'identitat. I poc després de conèixer la veritat del meu pare, ell va morir. Sempre m'he sentit, encara avui, una mica culpable de la seva mort. Si jo no hagués sortit de l'armari, potser la mare no li hauria demanat el divorci, i potser haurien continuat junts. Qui ho sap? Potser hauria d'haver tancat la boca.

La seva mare era un personatge menor a Fun home , però a ¿Eres mi madre? li cedeix tot el protagonisme. Per què?

Durant molt de temps vaig evitar parlar de la meva mare als còmics que feia. Escriure sobre algú que encara viu sabent que després et llegirà fa molta por. És per això que a Fun home està en segon pla. Però a les presentacions del còmic tothom em feia preguntes sobre ella i vaig adonar-me que era un personatge molt interessant.Ara, van passar uns anys fins que vaig decidir-me a parlar-ne.

¿Podem explicar-nos a nosaltres mateixos fora de la relació que establim de petits amb els nostres pares?

Jo penso en mi mateixa com un producte dels meus pares. Necessito accedir a ells per explicar-me. Una qüestió ètica interessant és: quant de la història dels nostres pares tenim dret a explicar els fills? Que jo revelés les intimitats de la meva mare al meu còmic no li feia cap gràcia. Però la seva vida és part de la meva, i tinc dret a explicar-la.

Vostè confessa que la seva mare va deixar de fer-li petons als set anys i que mai s'han dit que s'estimen. Em pregunto si ¿Eres mi madre? és la seva manera de dir-li que l'estima.

Absolutament. Dir-li en persona hauria sigut molt difícil. La meva mare no permet mai que la conversa prengui un rumb íntim. I jo necessitava desesperadament dir-li que l'estimava. La ironia és que no sé si va arribar-li el missatge. Potser estava massa emprenyada quan ho va llegir i no se'n va adonar. Però sí, el còmic és una carta d'amor a la meva mare.

Al final del llibre diu que la relació amb ella va deixar-li "un buit i alhora una sortida". Què vol dir amb això?

Ella em va ensenyar a escriure. I escriure és una manera d'escapar-me de mi mateixa, transcendir i connectar amb altra gent. I també és una manera de guarir el dolor i l'absència d'un cert tipus d'amor que no he rebut. Gràcies a ella he trobat una cosa més útil que aquest amor i potser fins i tot millor: la capacitat de crear.

Després d'abocar la seva intimitat als còmics, ¿com la fa sentir compartir de nou amb estranys temes tan personals en entrevistes com aquesta?

M'horroritza. Sovint em pregunto per què poso tant de mi mateixa als còmics. Suposo que tinc una veta exhibicionista que algun dia m'hauré de fer mirar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT