Publicitat
Publicitat

Ara els bascos són els ‘racionals’ i els catalans els ‘irracionals’

Ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu

El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.

La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.

Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).

Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí

La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.

Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.

En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT