Publicitat
Publicitat

Ara que som majoria... / Disparem contra el pianista

Ara que som majoria…

La portada d'ahir de l'ARA era impactant. La crisi decanta la balança i una majoria de catalans, segons el CEO, ja votarien a un referèndum per la independència per primera vegada a la història (a la història de les enquestes). Els greuges econòmics, l'espoli fiscal i la sensació d'injustícia que provoca el cornuts i pagar el beure constant i sistemàtic són motius prou sabuts que expliquen la creixent desafecció. Però no són, ni de bon tros, les úniques causes del desig de dir adéu a Espanya. Ara que el sí ja és majoritari, potser és hora de donar les gràcies a tots els que han contribuït de valent a aquests resultats. Un polític basc em deia, aquesta setmana, que Intereconomía ha fet més pel sentiment independentista que Sabino Arana. Certament, els altaveus que proporciona la TDT han amplificat discursos que, fins fa quatre dies, exageraven, mentien o difamaven a través de la ràdio o de capçaleres històriques. A tots ells, moltes gràcies. Un agraïment molt especial als tribunals, tant se val el Suprem com el Constitucional. De cada sentència que lamina Catalunya neixen trenta mil sobiranistes. Gràcies a les ministres de Foment, de la Maleni a la Pastor, per escapçar-nos per terra, mar i aire. Gràcies al ministre Wert, per la seva dèria espanyolitzadora de Catalunya, ja sigui a través de l'escola o de l'esport. Mil gràcies a l'Espe per voler suspendre, preventivament, una final de Copa entre bascos i catalans. Gràcies, fins i tot, a Sergio Ramos, que a Salamanca, i vestit de la roja , va retreure a Piqué que parlés en català. Gràcies també a José Antonio Monago, perquè amb cada estirabot del president extremeny tenim més ganes i més pressa per dir prou. José Montilla reconeixia que "Monago alimenta les baixes passions". És veritat, president. La llibertat cada vegada ens fot més calents.

Disparem contra el pianista

Quan el resultat de la pregunta d'una enquesta no agrada, he constatat que hi ha tres opcions. O no se'n fa cas, o es parla de la reina d'Anglaterra a Irlanda del Nord o s'ataca a la pregunta. La més sibil·lina és aquesta tercera possibilitat. Si la resposta no agrada, es carrega contra la pregunta i qui ha gosat plantejar-la. La tàctica, matussera, és allò tan vell de disparar contra el pianista. I ja vèieu ahir en Jordi Argelaguet, el director del CEO, havent-se de defensar per haver gosat formular aquesta pregunta: "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" La qüestió és al carrer, té interès demoscòpic i forma part d'un sondeig que té 387 pàgines de preguntes. Critiquen al CEO que aquesta pregunta no s'havia fet mai. D'acord. Però les circumstàncies actuals ho feien pertinent. El que seria greu seria pagar 70.000 euros per una enquesta i no formular-la. De fet, ja fa anys que el CEO preguntava als 2.500 catalans de la mostra si volien pertànyer a una regió, a una autonomia, a un estat independent o a un estat dins d'una Espanya federal. I, aquí, la tendència és molt significativa: si el 2006 només un 13,9% deien "independència", ara ja és l'opció més triada, amb un 34%. Agradi o no, la realitat la marca aquesta fletxa amunt que, a hores d'ara, sembla imparable. No cal, però, que l'espanyolisme recalcitrant s'amoïni gaire. Tinc dues bones notícies per a ells. El catedràtic Josep Oliver afirma, sovint, que totes les crisis passen i que aquesta no en serà una excepció. El suflé independentista, doncs, baixarà quan torni la bonança econòmica. I, per si de cas pateixen molt, els comunico que, a ben curt termini, Espanya guanyarà la final de l'Eurocopa i la matinada de diumenge s'adonaran que Barcelona continua sent la segona ciutat d'Espanya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT