Basat en fets reals
La Viquipèdia diu del senyor M. que va treballar al govern del PP. I per fer-ho va deixar la feina al diari conservador que subdirigia. Ara ha tornat al periodisme —aquest PP li sembla massa tou— i col·labora en tot de tertúlies polítiques d’Espanya, perquè és un d’aquells convidats que “dóna color”. Les seves conviccions són tan sòlides i es posa tan nerviós quan les hi qüestionen que, sense voler, sense fingir, fa brillar qualsevol tertulià o polític d’esquerres. Diem “d’esquerres”, tot i que als programes que freqüenta el senyor M. no hi conviden mai ni independentistes ni republicans. Als programes que freqüenta el senyor M. no qüestionen la monarquia o la unitat d’Espanya. L’única cosa que qüestionen, en realitat, és l’anglès d’Ana Botella i el servei d’escombraries de Madrid, que, troben, és un desastre.
Però vet aquí que un dia conviden el senyor M. a un programa de ràdio de Catalunya, per fer un cara a cara amb un esquerranós quissoflauta independentista i (li sembla) fervorós partidari de l’amor lliure, del 15-M i de beure cervesa sense got: el xicot A. El senyor M., quan el veu, sap que és un d’aquests joves que es renten ells mateixos les samarretes en rentadores col·lectives que tenen la presa per al suavitzant espatllada (ell, aquestes coses, les nota).
Durant el debat, el senyor M. destrossa i deixa sense arguments el xicot A. (això, almenys, li diuen els seus seguidors de Twitter) perquè té una gran habilitat per trencar el joc dels rivals. Quan acaben, però, li dóna la mà (és un cavaller) i li pica l’esquena. “Eh, escolta...”, li xiuxiueja, perquè ell parla català, de l’època que va viure a Barcelona. “M’hauries de fer un favor...” El xicot A. somriu, com convidant-lo a demanar. “És que, si no et molestés —continua el senyor M—, m’hauries de firmar una samarreta del teu partit. Del vostre, vaja. La porto aquí. És per a la meva filla. Si sap que t’he vist i que no t’ho he demanat em mata...”
