Publicitat
Publicitat

Capitalisme d'estat

Passejant-hi al vespre, poc abans de veure arriar la bandera roja que la presideix, la plaça Tiananmen em va semblar la metàfora més pura de la Xina actual. Un espai immens: si la traslladéssim a Barcelona, s'estendria des de la Gran Via fins al carrer Mallorca i des de Balmes fins a Pau Claris. El pòsit depriment del socialisme real (reduït ara a ideologia d'afirmació nacional i al domini incontestable del partit comunista): un gran retrat de Mao amb els trets rejovenits, penjat a l'entrada del palau imperial, a l'extrem nord de la plaça; el seu mausoleu al mig; a l'est i a l'oest, els edificis, grisos, angulosos, estalinistes, de l'Assemblea del Poble i del Museu d'Història de la Xina; al voltant de tota l'àrea central, un llarg cordó policial per filtrar els visitants i prevenir qualsevol alteració de l'ordre públic. I, finalment, una aposta capitalista, lliure de tot prejudici estètic: a prop del monument als herois del poble i davant per davant del retrat de Mao, havien aixecat dos plafons electrònics, cadascun de gairebé 50 metres de llargada, que emetien, sense parar, anuncis llampants dirigits a incitar el consumisme més rabiós.

Aquesta síntesi és, sens dubte, el producte d'una gran obsessió: modernitzar la Xina i superar les humiliacions patides a mans dels europeus al segle dinou sense caure novament en la inestabilitat i les guerres civils del segle vint. Per això, el sistema gira al voltant del mercat, però el partit comunista continua vertebrant tot el país, políticament i econòmicament. L'estat xinès és l'accionista principal de milers d'empreses. Les empreses públiques reben el vuitanta cinc per cent de tots els crèdits bancaris i sumen el vuitanta per cent dels valors que es cotitzen a borsa.

Els partidaris del capitalisme xinès lloen la capacitat de maniobra de Pequín, el seu poder de sumar esforços al servei d'objectius ben definits, la seva superioritat respecte al curttermisme i inestabilitat del capitalisme liberal. Contraposen el creixement imparable de la Xina al crac financer del 2008. En subratllen el pes internacional: la suma dels actius de les cent vint empreses públiques xineses més importants equivalen a tota l'economia francesa; la Xina controla una cinquena part de tots els fons d'inversions sobirans; tres de les deu empreses més grans del món són propietat de la Xina.

Ara bé, posant èmfasi en la superior eficiència del capitalisme d'estat, els seus partidaris passen de puntetes per sobre de la seva debilitat fonamental (que, esclar, molts d'ells veuen com a màxima virtut): el poder, immens, gairebé incontrolable, que atorga a les institucions estatals i, per tant, als seus dirigents i a aquells que hi estan connectats. El problema, al meu entendre, és que aquesta diferència de tracte entre estat i agents privats no solament viola les pràctiques més elementals d'una democràcia sinó que genera, per força, un grau de corrupció i una desigualtat econòmica extraordinaris. De fet, no pot ser causalitat que el capitalisme d'estat l'inventés Mussolini i que el practiqués, a través de l'INI principalment, el règim franquista.

L'antònim del capitalisme d'estat és l'economia social de mercat, que Ludwig Erhard, el ministre d'Economia d'Adenauer, va introduir a l'Alemanya de la postguerra en reacció a la concentració de poder polític i econòmic del règim nazi. Com a la Xina actual, aquest model econòmic reconeix la maximització de beneficis i el guany privat com a part inherent de la naturalesa humana. Però contràriament al sistema xinès, la seva gran preocupació és el manteniment de la llibertat i la igualtat dels individus. Per això, mentre que l'estat manté una posició preferent en l'activitat econòmica al capitalisme d'estat, en una economia social de mercat cap dels agents econòmics (l'estat inclòs) té prioritat sobre la resta. El poder públic no pot afavorir o discriminar determinats propietaris, inversors o empresaris en nom d'un objectiu específic decidit per la majoria o el polític de torn. Les regles econòmiques són idèntiques per a tothom i estables en el temps (és a dir, protegides de la temptació de ser manipulades pel govern del moment). En aquest sistema, l'estat té un rol essencial. Però les seves tasques són mantenir un sistema judicial independent i impedir la creació de monopolis o oligopolis que facin perillar la lliure competència i la igualtat de tothom.

Del miracle alemany dels anys cinquanta i la seva trajectòria fins ara cal extreure'n dues conclusions innegables: una, que aquest model és tan eficient com (i probablement més eficient que) el capitalisme d'estat; i, dos, que, contràriament al capitalisme xinès, és compatible amb la democràcia (i, de fet, amb l'estat de benestar, raquític a la Xina). (Val a dir que, si comptés amb el tipus d'institucions transparents i imparcials pròpies d'una economia social de mercat, i no amb l'amiguisme i les arbitrarietats estatals de sempre, Espanya ja tindria, com a mínim, la meitat de l'atur actual.)

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT