Publicitat
Publicitat

The New York Times

Capitalisme, versió 2012

David Rothkopf, director general i col·laborador de la revista d'afers internacionals Foreign Policy , ha tret un llibre ple de fina intel·ligència titulat Power, Inc. en què tracta la rivalitat aferrissada entre la gran empresa i l'estat. En molts aspectes el llibre reflecteix el que hauria de ser el tema central de les eleccions del 2012, que no és pas la contracepció, tot i que la paraula clau també comença amb la lletra c : és el futur del capitalisme, i la qüestió de si aquest futur serà modelat als Estats Units o en algun altre lloc.

Rothkopf sosté que, mentre que durant la major part del segle XX la gran batalla a l'escenari mundial es va lliurar entre capitalisme i comunisme (amb victòria del capitalisme), la gran batalla del segle XXI dirimirà quin model del capitalisme s'imposarà, quin demostrarà ser més eficaç per generar creixement i quin serà el més imitat.

"¿Serà el capitalisme de Pequín, amb característiques xineses?", pregunta Rothkopf. "¿Serà el capitalisme desenvolupamentista democràtic de l'Índia o el Brasil? ¿Serà el capitalisme dels estats petits i emprenedors de Singapur i d'Israel? ¿Serà el capitalisme europeu, amb xarxa de seguretat? ¿O bé serà el capitalisme dels Estats Units?" Són preguntes interessants que en susciten d'altres: ¿què és ara mateix el capitalisme nord-americà i què pot fer-lo prosperar al segle XXI?

L'opinió de Rothkopf, que comparteixo, és que el que la resta de països han admirat més en el capitalisme nord-americà, i el que han intentat copiar, és justament el que últimament estem negligint. Durant més de 200 anys, l'èxit del capitalisme nord-americà s'ha degut en gran mesura a una col·laboració equilibrada i saludable entre el sector públic i el privat, en la qual l'estat proporciona les institucions, les regles, les xarxes de seguretat, l'ensenyament, la recerca i la infraestructura que faciliten que el sector privat innovi, inverteixi i prengui riscos per promoure el creixement i l'ocupació.

Quan el sector privat passa per sobre del públic, el resultat és la crisi subprime del 2008. Quan el sector públic passa per sobre del privat, el resultat són regulacions asfixiants. Cal un equilibri, i per això hem de deixar enrere el caricaturesc debat segons el qual hem de triar o bé "tot públic" o bé "tot mercat". La història ens ensenya, afegeix Rothkopf, que "quan es perd l'equilibri, sorgeixen problemes".

Per això, idealment, les eleccions del 2012 haurien de ser la disputa pública entre el model conservador i el model progressista (liberal) d'aquells grans pactes i equilibris que els Estats Units necessiten per adaptar el seu capitalisme al nostre segle.

En primer lloc, cal un gran pacte per resoldre el problema del dèficit estructural a llarg termini, amb la introducció d'una reforma dels impostos per augmentar-los gradualment durant els pròxims deu anys: 1 dòlar per cada 3 o 4 dòlars de retallada en drets socials adquirits i defensa. Si el Partit Republicà segueix considerant que no hi ha d'haver cap pujada d'impostos, no hi ha res a fer. El capitalisme no pot funcionar sense xarxes de seguretat i prudència fiscal, i es necessita l'equilibri sostenible entre tots dos elements.

Com a part d'aquest procés, ens cal un gran pacte intergeneracional per no acabar en una guerra civil entre generacions. Ens cal un equilibri entre la despesa pública dedicada a residències per a la gent gran i la dedicada a escoles bressol (durant els primers i els últims passos de la vida).

Ens cal un altre gran pacte entre els ecologistes i la indústria del gas i del petroli sobre com aconseguir dues coses alhora: explotar de manera segura els recursos de gas natural descoberts als Estats Units i anar cap a una economia amb poca emissió de diòxid de carboni, fent més èmfasi en l'eficiència energètica.

Un altre gran pacte que fa falta és en el terreny de les infraestructures. Tenim un dèficit de més de 2 bilions de dòlars en ponts, carreteres, aeroports, ports i banda ampla i el govern no té els diners necessaris. Ens cal un pacte que permeti que el govern, per la via de la contractació i del partenariat, col·labori amb el sector privat per incentivar inversions privades en infraestructures que siguin d'utilitat pública i adequadament rendibles per als inversors.

Pel que fa a l'educació i la salut ens calen grans pactes que serveixin per distribuir millor els recursos repartits entre la reparació i la prevenció. Tant en sanitat com en educació gastem més que ningú al món, sense obtenir més bons resultats. Gastem massa diners en tractaments per a malalties que es poden prevenir i tornant a ensenyar a les universitats el que els estudiants haurien d'haver après durant la secundària. Al capitalisme modern li calen treballadors ben preparats i treballadors que disposin d'una atenció sanitària mòbil que els permeti desplaçar-se per motius laborals.

També necessitem un gran pacte entre els patrons, els treballadors i el govern, de l'estil alemany, on l'estat incentiva els patrons per contractar, formar i continuar la formació dels treballadors.

No podem, però, arribar a cap d'aquests pactes sense un debat públic més ben informat. En una entrevista recent, Bill Gates em deia que en la política actual dels Estats Units "s'hi troba a faltar una qüestió molt important: entendre tecnocràticament la situació i saber quines coses funcionen bé i quines no", de manera que el debat sigui guiat per les dades i no pas per la ideologia.

El capitalisme i els sistemes polítics -igual que les empreses- han d'evolucionar constantment per mantenir-se robustos. Tothom observa com evolucionem i si el nostre model de capitalisme democràtic pot continuar progressant vigorosament. Hi ha molt en joc. I si "continuem veient la política com una mena de reality show barat", afirma Rothkopf, "fem créixer la probabilitat que el pròxim capítol de la història del capitalisme l'escriguin en algun altre lloc".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT