Cures d’humilitat

LA HUMILITAT TEÒRICA és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.

Anomenem cures d’humilitat les hòsties que ens dóna la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.

Per circumstàncies vitals ara miro d’aprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques que reflexió, més moviment que sedentarisme, més intimitat que exposició pública, més constància que creativitat puntual. Activitats en les quals em sento ben poca cosa, en què sóc maldestre, en què de moment l’única opció de destacar és com el que ho fa pitjor. M’havia omplert la boca presumint que m’encanta aprendre. Però em referia a aprendre a la meva manera. Quan toca un aprendre diferent, difícil, on el progrés és tan lent que no el perceps, on no hi ha recompensa immediata, t’adones que la pràctica de la humilitat és dolorosa. Tan fàcil que era dir-ho i prou.