Publicitat
Publicitat

D'Oklahoma a Tubruq

Veure com el coronel Muammar al-Gaddafi fa de Calígula sobre les runes de la Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista i llegir les informacions sobre la festa del seu fill amb la Beyoncé, a l'illa caribenya de Saint Barthélemy -ho confesso- em fa venir basques: prou, ja n'hi ha prou.

Hi ha tantes versions del que està passant a Líbia com transliteracions del nom del coronel. Però és evident que es tracta del capítol Ceausescu de la primavera àrab. La carnisseria de Gaddafi encara no ha adquirit les proporcions de la massacre d'Assad de Hama, l'any 1982, o de la matança de xiïtes ordenada per Saddam el 1991, però s'hi acosta. En alguns casos, els arguments a favor de la pena capital arriben a semblar-me convincents. El de Líbia n'és un.

No sé pas què en sortirà, de la nova República Líbia de Bengazi-Tubruq, amb l'antiga bandera recuperada, a banda de la fi dels 42 anys del govern de Gaddafi. Segurament no hi ha ningú que ho sàpiga. Sé que els àrabs han hagut de patir uns dèspotes que tractaven els seus països com si fossin dominis particulars i usaven els diners del petroli en benefici de la seva nissaga. Ara es tracta d'una lluita per l'emancipació; no pas de l'Islam, del panarabisme o del socialisme. Es tracta de l'assoliment d'uns drets fonamentats en la llei i les institucions.

La Líbia de Gaddafi és un lloc esgarrifós. Una vegada vaig anar-hi un parell de dies i vaig quedar molt afectat. Vaig viatjar al desert per veure el coronel en el seu caravanserrall terrós. Hi havia camells pintats per tot arreu; la sorra se'm ficava als ulls. No vaig arribar a veure'l. L'adjectiu tradicional per referir-s'hi era mercurial. Ara en diem sanguinari. Me'n recordo, d'aquest viatge, i també de l'última vegada que vaig veure un grup de libis a l'exili, en una mesquita d'Oklahoma City on s'aplegaven els musulmans locals per a la pregària del divendres. Va ser l'any passat, després que Oklahoma, en plena onada d'islamofòbia orquestrada per republicans destacats, aprovés una esmena de salvació de l'Estat prohibint el seguiment de la xaria, la llei islàmica. Els partidaris de l'esmena em deien que es tractava d'un cop preventiu contra el poder musulmà.

Imad Enchassi, l'imam de la mesquita, deia a la seva congregació referint-se a aquest conflicte: "Molts heu patit pressions i amenaces a la feina. No us demano que estimeu aquells que us odien, però recordeu una cosa: molts de vosaltres procediu de països dominats per l'opressió. Aquí podem posar una denúncia contra el govern. En els vostres països de procedència, si poséssiu una denúncia contra el govern desapareixeríeu sense deixar cap rastre". O un mercenari us engegaria un tret, abans que arribéssiu a veure el vostre advocat. Justament això és el que va fer un musulmà d'Oklahoma, Muneer Awad, de 27 anys. Va denunciar l'Estat d'Oklahoma per la prohibició de la xaria i va aconseguir un requeriment federal preliminar que aturava l'aplicació de l'esmena.

Award és un advocat nord-americà d'origen palestí: els seus pares van arribar als Estats Units des de Cisjordània. El pare va començar amb una petita botiga. Va comprar una casa i va donar als fills uns bons estudis. Així és com s'espera que funcioni el somni americà. Sovint, en els nostres dies, és només una il·lusió. Però el cas d'Award ens recorda que els EUA són encara una màquina de reinvenció.

Enchassi, l'imam, havia convidat a parlar el cap local de l'FBI, l'agent especial James Finch. Mentre col·locava el micròfon a Finch, es va permetre de fer broma: "Això és inèdit: un imam posant micròfons a l'FBI". Finch, que és afroamericà, va dir davant de tota la congregació: "Sóc aquí per dir-vos que l'FBI està disposat a investigar qualsevol violació dels drets civils d'un ciutadà de l'Estat d'Oklahoma, independentment de la seva ètnia, religió o orientació sexual. Som contundents en la lluita contra les violacions dels drets civils i els atacs sectaris, incloent-hi la discriminació religiosa i els danys i atacs a les propietats religioses. Tothom als Estats Units té el dret de practicar la seva religió sense haver de témer cap acte de violència. Si algú us amenaça, aviseu l'FBI".

Una remor d'aprovació es va sentir a la mesquita, un edifici modest. Mentre presenciava aquesta escena -un policia negre informant americans de religió musulmana dels seus drets i dient-los com l'FBI i el fiscal general els defensaria-, no em vaig poder estar de pensar en el llarg recorregut dels Estats Units des del pecat original de l'esclavatge, passant per la guerra civil i Jim Craw, per les llargues campanyes a favor dels drets civils i l'assassinat de Martin Luther King fins a arribar a allò que ningú no hauria imaginat: l'elecció d'un afroamericà per al més alt càrrec de la nació.

Costa molt de temps, segles, deixar establert que tots els homes van ser creats iguals, i que hi ha uns certs drets inalienables que corresponen a tots els ciutadans, i no només a tots els ciutadans llevat dels d'un color determinat. Així i tot, el fanatisme i la intolerància encara hi treuen el nas: com a Oklahoma. Frinch, flanquejat per Sandy Coatsel, fiscal dels EUA per Okahoma, va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules: "M'estimo aquest país i tinc el deure de fer complir les seves lleis. En últim terme, la responsabilitat és meva. Sóc el cap de l'FBI. Si hi ha res que no s'investigui, jo en seré el responsable; perquè tinc el ferm compromís de garantir que els drets de la gent es respectin".

El món àrab ha iniciat un llarg camí cap a l'emancipació. Serà dur i tempestuós, però el sentit de la marxa és irreversible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT