Desigualtat: la proposta de Ciutadans
“Cap societat no pot ser pròspera i feliç si una part dels seus membres són pobres i miserables” (Adam Smith, ‘La riquesa de les nacions’, 1776)
L’estiu passat (5-7-14) vaig publicar un article en què em posicionava contra la proposta d’establir una renda garantida ciutadana (RGC) a Catalunya. Hi adduïa que descoratjaria el fet de treballar perquè igualaria els ingressos d’una persona que ho fes amb els d’una que no ho fes, perquè atrauria un immigració sense ganes de treballar, perquè reduiria la cohesió social i, finalment, perquè el seu elevat cost obligaria a retallar altres serveis públics.
No obstant això, la desigualtat és un problema de primera magnitud, i estic temptat de dir que és el principal problema que tenim, per la qual cosa també vaig dir que simpatitzava amb les intencions dels seus promotors.
Ara és Ciutadans qui proposa un mecanisme alternatiu dins del seu programa econòmic, presentat a Madrid el dia 17. Aquest mecanisme, denominat “complement salarial garantit”, és alhora similar a la RGC i diferent. Vegem en què.
Són similars en el sentit que tots dos consisteixen en el fet que l’administració pública transfereix diners als que menys guanyen. La diferència és que, en comptes d’aportar tot el que li falta al beneficiari per arribar a un mínim garantit, com proposa la RGC, el “complement salarial” li aportaria una quantitat que depèn del que sigui capaç de guanyar pel seu compte, i que seria nul·la si l’individu no guanya res. Posem-ne un exemple. La RGC considera que un individu solter ha d’ingressar com a mínim 664 € al mes faci el que faci. Imaginem que aquest individu treballa tres setmanes al llarg d’un mes i aconsegueix cobrar 600 €. La RGC li proporcionaria els 64€ que li falten per arribar als 664€. El mes següent només treballa dues setmanes, i cobra 400 €; aquest mes la RGC li proporcionaria el que li falta, 264 €. Si el mes següent no treballés gens, se li proporcionarien els 664 €. Òbviament, aquest mecanisme genera pocs incentius per treballar, a menys que la feina estigui pagada molt per sobre de 664 €. En canvi, el “complement salarial” li proporcionaria 50 € el primer mes, 150 € el segon i no res el tercer. En aquest cas, al nostre ciutadà li surt a compte treballar.
Des del punt de vista del ciutadà que paga impostos, la proposta de Ciutadans és molt superior perquè incentiva a treballar, perquè no resulta tan atractiva per a una hipotètica immigració parasitària i, finalment, perquè és molt més barata. En aquest últim sentit, Ciutadans estima que costaria un 1% del PIB, una quantitat que extrapolada a Catalunya vindria a representar uns 2.000 milions d’euros a l’any. Els promotors de la RGC van estimar que la seva proposta costaria també 2.000 milions, però, a la vista de l’exemple exposat, és evident que es tracta d’un càlcul extremadament optimista, cosa que confirma un simple exercici basat en el nombre de persones que ingressen cada any menys que el salari mínim. Des del punt de vista del ciutadà que es beneficia dels serveis públics, un altre avantatge de la proposta de Ciutadans és que hem de suposar que el seu cost aniria a càrrec de l’Estat i, per tant, no reduiria els recursos de què disposa la Generalitat per pagar la sanitat, l’ensenyament i l’ajut a la dependència.
El “complement salarial” constitueix, sens dubte, una bona proposta perquè aborda una situació angoixosa i perquè ho fa buscant un intermedi entre la utopia del pare-estat que tot ho soluciona i el no fer res. Ara bé, no és res més que un pedaç que no ens hauria de distreure del que constitueix el nostre problema fonamental: que tenim un sistema productiu que genera molta desigualtat perquè està massa basat en la multiplicació de llocs de treball mal pagats.
Els promotors de la proposta no entren en aquesta mena de debats perquè es declaren “liberals”, un concepte que identifiquen amb la convicció que és el mercat lliure qui ha de determinar el salari. No és sorprenent que es posicionin explícitament contra el salari mínim.
Els millors països del món són països amb un model productiu que no genera llocs de treball mal remunerats. No és el nostre cas. ¿Pedaços per parar el cop a curt termini? Els que ens puguem permetre, i la proposta de Ciutadans entra en aquesta categoria. Però si volem ser un país de primera, amb això no n’hi ha prou. Els millors països del món no es creuen que el mercat sigui capaç de generar bons llocs de treball per a tothom i els poders públics van més enllà d’oferir beneficència. La qüestió és si volem ser un d’ells.
