Publicitat
Publicitat

Duran i Lleida parla de ridículs

En la vida, i sobretot en la vida pública, hi ha poques coses pitjors que no adonar-te que el teu temps ha passat i la realitat et commina a retirar-te a casa. Si no te n’adones, o no ho vols acceptar, aleshores et converteixes en una caricatura de tu mateix, en un nàufrag que braceja desesperadament per surar, en algú a qui el delit de seguir essent protagonista contra tota lògica i tota evidència fa resultar patètic.

Sap greu dir-ho, però Josep Antoni Duran i Lleida està caient en aquesta trista conducta. Després que la política el bandegés de manera brutal amb dues derrotes humiliants a les urnes i la liquidació per deutes de la vella i noble Unió Democràtica que ell havia desfigurat en trenta anys de poder absolut, un Duran al·lèrgic a assumir cap responsabilitat en el desastre, en lloc de refugiar-se en un exercici professional en el qual mereix tots els èxits, segueix creient-se legitimat per donar lliçons i intenta fer-se un espai com a crític “catalanista” de l’independentisme. Naturalment, amb el suport incondicional de La Vanguardia dels Godó.

Així, el 23 de juny -el dia de la revetlla de Sant Joan- l’ex director general, l’exdiputat a Madrid, a Barcelona i a Brussel·les, l’exconseller de Governació, l’expresident de la comissió d’Exteriors del Congrés, l’ex futur ministre intentava cridar l’atenció amb una mica de pirotècnia verbal en un article titulat “Drama, farsa i ridícul”. La peça és un graó més en l’escalada que ha anat transformant Duran i Lleida de crític amb l’independentisme en unionista desfermat i agressiu; una escalada paral·lela, esclar, al seu procés de marginació política: estem vivint -deia-“la fase final d’una desoladora etapa en la qual el drama i el ridícul van del bracet”; “el govern català, amb la fal·làcia d’avançar l’hora dels èxits, ens porta amb radicalitat al precipici que és el pitjor dels fracassos”; “d’aquesta farsa la que en sortirà malparada serà Catalunya”; “no és dramàtic i ridícul alhora viure un procés de substitució de la realitat?” Tradueixin mentalment al castellà aquestes frases i creuran que estan llegint una columna d’ El Mundo o un editorial de La Razón...

Per descomptat, el senyor Duran i Lleida té dret a dir i escriure el que li doni la gana; no en té, en canvi, a pretendre que els altres el prenguin seriosament. Perquè fins i tot per exercir de profeta de desgràcies o d’ocell de mal averany cal una certa credibilitat; i el del Campell no en té.

¿Com pot denunciar fal·làcies d’altres algú que, al capdavant d’Unió, va inflar fins a multiplicar-la per deu la xifra real de militants del partit, tot per esgarrapar més quota de poder? ¿Com pot acusar algú de farsant el líder que, explícitament contrari a la independència almenys des de la tardor de 2012, va trigar quasi tres anys a separar-se de Convergència només per poder esprémer fins a la darrera gota aquella relació parasitària? ¿Amb quina cara pot parlar de ridícul qui, després d’haver-se venut insistentment com el polític més ben valorat d’Espanya, com un estadista de talla mundial, quan es va presentar als electors en solitari, sense l’aixopluc de CiU, va obtenir l’1,73% dels vots emesos? ¿Sap què significa la paraula ridícul, l’antic número u democristià?

Si allò que mou les darreres actuacions públiques de Duran (el llibre Un pa com unes hòsties, els articles a La Vanguardia...) no fos l’afany de revenja contra un independentisme que el va descavalcar, sinó una genuïna preocupació sociopolítica, una responsabilitat sincera envers l’interès general, aleshores el nostre home s’hauria tornat voluntàriament mut i invisible, justament per afavorir les possibilitats d’Units per Avançar (UpA), el nou partit humanista i socialcristià, catalanista i pragmàtic, sorgit la setmana passada de les cendres d’Unió.

Units per Avançar no ho té gens fàcil. Les modestes tropes de la difunta Unió Democràtica estan avui dividides, com a mínim, entre Demòcrates de Catalunya (el sector independendista ara dins de Junts pel Sí), Lliures i UpA; i el flamant portaveu del nou partit, el professor Carlos Losada, no és la persona més coneguda ni la que acumula més experiència política del món. Per tot això, el pitjor regal que se li pot fer a un projecte de grisos en temps de blancs o negres, a una proposta que es vol equidistant enmig d’un escenari de bipolarització, és que hom pugui associar Units per Avançar amb l’amargor antiindependentista de Duran i Lleida, amb la seva ànsia de venjar-se dels maleïts convergents, els nefastos republicans i els infames cupaires que el van fer caure de l’escambell i el van allunyar de l’escalfor del poder. Si UpA ha de tenir futur, no serà a base d’aparèixer com la tapadora d’un retorn de Duran als primers rengles de la política.

Segons sembla, Duran està escrivint unes memòries. Que les acabi i les publiqui. Ho esperem amb impaciència.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT