Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

Estúpida excel·lència

Des de sempre que a casa quan hi ha paella tots esperem que ma mare acabi d'escudellar l'arròs per atacar el recremat de les vores. Preferim la part socarrimada als grans molsuts del centre. Amb les patates fregides ens passa una cosa semblant: quan n'hi ha una safata plena fins al capdamunt, tots busquem les més torrades, esprimatxades i esgarrades. Les patates candidates a sortir a l'anunci de patates fregides no ens interessen tant, i sempre són les darreres a ser cruspides. També podria parlar d'aquella part del sofà que tots ens disputem a l'hora de veure una pel·lícula. És la part més desgastada, la menys bonica i la que té un angle de visió més reduït, però també és la que té un no-sé-què que ens rifem cada diumenge. Potser és la forma que té o els records que amaga o el coixí que l'acompanya, no ho sé, però és el lloc de la casa on s'està més bé.

Amb les persones em passa el mateix: sempre he sentit una estranya atracció per aquelles persones que no amaguen la seva vulnerabilitat ni les seves mancances, les persones que es mostren una mica tímides o un pèl massa extravertides. M'agraden els homes que no ho saben tot i les dones que es deixen sorprendre, i sempre, sempre, aprenc alguna cosa d'algú quan s'equivoca. Amb les situacions de la vida quotidiana la cosa no és gaire diferent. Esclar que vull que sempre tot vagi bé, però quan, de sobte, un imprevist converteix una cita idíl·lica en una cita real, se m'ericen els pèls i m'emociono. Quan en un dinar d'amics hi ha una frase fora de to, una mirada que es delata o un acudit que es malinterpreta, s'acaba la rutina i comença la passió. Els malentesos, les llàgrimes, les paraules que dubten i els gestos maldestres són el que ens converteix en perfectes humans. Per això m'agrada pensar que, malgrat tot, encara hi ha qui prefereix la imperfecció a l'estúpida excel·lència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT