Generació búnquer
Es comença a parlar de la "generació del búnquer" com la d'aquells adolescents que, exceptuant el temps que passen a l'escola, la resta del dia s'estan a la seva habitació connectats a internet i navegant.
Hikikomori és el terme que s'utilitza en japonès per definir aquest fenomen. La paraula vol dir rebuig a l'escola, al treball i, en general, a l'assumpció de qualsevol responsabilitat adulta. La mitjana d'edat en què es dóna aquest fenomen és entorn dels vint anys i és tan intens que el jove evita sortir de casa seva.
Els japonesos van ser els primers a detectar aquest tipus de conductes i el Japó és el país on es troben més esteses. El fenomen búnquer a Europa, o hikikomori al Japó, es dóna en famílies amb prou recursos econòmics perquè el noi o la noia disposin d'habitació pròpia i d'un equip que li permeti connectar-se a la xarxa individualment. És, doncs, un problema de l'opulenta societat occidental, que dota d'uns recursos -en absolut dolents per si mateixos- que si s'usen en extrem poden derivar en una patologia individual i, fins i tot, social.
Pel que fa al televisor i a internet, els experts fa temps que ens alerten sobre la necessitat d'un ús compartit dins la família, per evitar aquestes problemàtiques i d'altres. Psicòlegs, mestres i pediatres desaconsellen tenir un televisor al dormitori infantil o juvenil. Tenir un ordinador o més, si pot ser en un espai d'estada o de treball familiar, és molt més aconsellable que no pas connectar-se des del dormitori. Es tracta d'evitar l'aïllament del menor amb l'aparell al mateix temps que s'afavoreix que s'usi, però en comunitat.
Busquem, però, les veritables causes d'aquests nous problemes de socialització. Al nostre entendre, el fet que fa altament probable evitar aquest aïllament és viure plenament en família. Prevenir-ho passa perquè formar una família sigui un desig sincer de convivència que va més enllà d'una manera d'organitzar-nos i de trobar un complement afectiu-sexual en la parella.
La família ens ha de fer créixer fruint de l'exercici de compartir, i això és possible fonamentalment des del diàleg. Si vivim amb plenitud les relacions, si enraonem amb els fills, els escoltem, opinem, recordem el gran problema que viuen en un moment determinat, se'ns fa evident des del tracte ordinari què és el que els preocupa, o fins i tot si tenen qualsevol problema com podria ser el bullying . Si hi ha diàleg, s'adquireixen uns hàbits que difícilment els portaran a tancar-se en ells mateixos radicalment i de manera continuada, al dormitori.
Amb voluntat de concretar encara més, i constatant la pèrdua d'una pràctica -al nostre entendre, rellevant-, gosem reivindicar com a espai de diàleg la taula on podem menjar plegats. Malgrat les diferències d'horaris, les comoditats, les tendències, és fonamental que la família mengi unida. La taula, a més de servir per nodrir-nos, és un espai de plaer per a les satisfaccions que el menjar ens pot donar i és un espai excel·lent per enfortir els lligams socials.
Transmetre uns valors no és "donar instruccions d'evitació" quan el fill o la filla fan una cosa incorrecta. Educar, és a dir, transmetre valors, és compartir el problema ètic que es viu a la feina del pare o la mare, és compartir el problema econòmic que suposa l'avaria del cotxe, és escoltar la baralla que s'ha produït entre companys d'escola o en la pràctica de l'esport, o l'explicació sobre la separació dels pares d'una amiga que ens poden fer els nostres fills.
Quan les persones enraonen, s'interioritzen criteris, pautes de conducta i maneres de pensar. Entorn de la taula de menjar es conviu, es resolen problemes, s'aprèn a escoltar. La cuina mediterrània, els bons hàbits alimentaris, però sobretot el fet de menjar junts, en família, tot dialogant, pot ser l'antídot principal contra la síndrome de l'aïllament del búnquer.
