Publicitat
Publicitat

"Give peace a chance"

Desmond Tutu va dir que el més difícil de la pau és que s'ha de fer amb l'enemic. Jo diria que el més difícil de la pau és que involucra persones, és a dir, sentiments. Tots podem convenir que el procés que s'inicia amb el comunicat definitiu d'ETA requereix molta intel·ligència política, però el que costarà més de gestionar és l'emoció. Per això és xocant comprovar que bona part de l'Espanya política i mediàtica encara necessita una ETA captiva i desarmada per dormir tranquil·la. I no la tindran. L'evolució de la societat basca i la irrupció tràgica del terrorisme global, afortunadament, han arraconat ETA i l'èxit democràtic de Bildu l'ha deixada sense arguments. El procés català, basat en la participació ciutadana, siguin les consultes o lamanidel 10-J, també hi ha incidit. Tant l'esquerra abertzale com la mateixa ETA analitzen la realitat, perquè el terrorisme és brutal però no és cec. I que no sigui cec és el que permet creure en la pau.

N'hi ha prou llegint Bernardo Atxaga per entendre l'origen d'ETA. El País Basc va suportar unes pressions ofegadores. Alguns polítics bascos van comentar, amb motiu de l'anunci d'ETA, que havien esperat que l'organització parés amb la democràcia, però no és cert: una part de la política basca mirava de reüll les accions d'ETA sense ni un bri de condemna, entre altres coses perquè la pressió sobre Euskadi continuava. Només cal tornar a sentir lesCampanades a mortde Lluís Llach. Part de la societat basca considerava que aquells violents potser eren brutals però eren "dels nostres". ETA no ha estat un fenomen deslligat de la sociologia del País Basc, ans al contrari, i aquesta constatació és també part de la solució. Aquesta constatació és part de la necessària reconciliació.

Ara bé, jo vinc d'un país amb una duríssima experiència de lluita armada, la que va protagonitzar, precisament, la meva generació. Va ser una cosa enorme, tremenda: guerrilla i no terrorisme. Va ser esborrada en una operació militar que va deixar 30.000 desapareguts, la majoria joves, a través d'una violència il·legítima perpetrada per una dictadura que volia fer net sense més consideracions. Aquesta repressió va convertir els militants en herois. Eren intocables. Fins que una generació després, la gent que ara té trenta anys i que -és important remarcar-ho- no té vinculació directa amb elsdesaparecidos, gosa dir que potser aquells nois i noies no eren "els millors" i no eren "herois", sinó que eren simplement fanàtics. Doncs bé: la societat basca ha d'aprendre també a preguntar si els etarres no són més fanàtics que herois, perquè en la desmitificació de la lluita hi ha l'arrel de la democràcia, és a dir, de la convivència en llibertat, sense por.

Dit això, he de reconèixer que l'independentisme català va coquetejar amb la lluita armada en la dècada dels setanta, que va ser una dècada enormement radicalitzada. Quan es van fer un seguit de converses per mirar d'unificar els minipartits independentistes, un dels punts de la discussió era l'opinió sobre la lluita armada ("lluita" i no terrorisme), una discussió merament estètica. Però d'aquí surt, com un verinós bolet asocial, Terra Lliure. El tarannà de Catalunya porta implícit el rebuig a la violència, però té el preu del pactisme excessiu, que tot s'ho empassa sense remugar gaire. El País Basc era un mirall. Érem massa joves i el jovent no veu el perill i no veu tampoc el dolor. La nostra posició era de confusió moral. Ara fa feredat pensar-hi, però haver-ho viscut amb naturalitat fa que la mirada sobre les fotos dels etarres a lesherriko tabernes sigui més equànime. Un etarra no és un assassí en sèrie: és, com he dit, un fanàtic, però la seva capacitat de fer mal pretén tenir una dimensió col·lectiva.

Són gent que ha de deixar un deliri de transcendència -portar la llibertat al poble basc- per assumir una vida de quotidianitat normal, sabent que la seva "gesta" no ha servit per a res, que no ha dut cap negociació política, que només ha portat sang i dolor. El terrorisme sempre és un error, perquè la violència taca, contamina la societat i deixa un rastre d'odi i ressentiment. I és aquí on les víctimes han d'ensenyar grandesa i generositat. Les víctimes -parlo de les més de 800 famílies afectades en el més profund de l'ànima- han de portar el seu dolor, commovedor per innocent, de l'esfera política a l'esfera privada. Dit d'una altra manera: han de callar. No poden ser agents del procés de pau, perquè és a elles, víctimes, a qui pertoca construir els ponts de la nova convivència. Pensem que a Irlanda l'odi entre les dues comunitats es prenia a cullerades amb cada àpat, passava de pares a fills, i continua present, perquè això no ho esborra un acord de pau, però els que odien no actuen: observen i callen.

Una certa Espanya demana la humiliació, li cal la derrota: que ETA s'agenolli. I això és no entendre res.

Cal donar a la pau una oportunitat. I a la llibertat, un camí democràtic. No hi barregeu l'autodeterminació, sisplau. L'autodeterminació la farem els demòcrates.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT