Publicitat
Publicitat

A Grècia, mirant al buit

Recordo Tessalònica com un tros de casa posat a l'altra banda de la Mediterrània. És la nostra mare mar que acull i gronxa tots els que hem nascut a la seva riba. Els turons de Tessalònica ajuden a agafar perspectiva de l'Egeu, d'una blavor que fereix. Voldria ser als turons tressalonicencs per comprendre del tot els crits d'una societat que repudia el present i que s'enfronta a un futur necessàriament més dur del que ho ha estat el passat més recent. És el que es veu en els reportatges que ens serveixen des d'Atenes, on la gent es manifesta amb banderes espanyoles i amb pancartes on s'hi llegeix "NO PASARÁN". Des dels turons emparrats potser es veu més clar el que des d'aquí és tan difícil de comprendre: com s'ha arribat a la situació actual? Però no som a la Grècia clàssica, quan preguntar i repreguntar no tan sols era ben vist, sinó que era condició per comparèixer a l'àgora per deixar anar qualsevol teoria. Avui se surt a la palestra amb eslògans gastats i amb crits que tan sols denoten impotència.

Darrere de les manifestacions d'indignats gregues i espanyoles no hi ha construcció intel·lectual de gruix. Hi ha impotència desorientada de l'home del carrer i molta inanició intel·lectual. El famós llibre Indigneu-vos! no deixa de ser un llibre de divulgació que ara l'autor ha corregut a corregir amb un títol nou: Comprometeu-vos! Al costat d'aquesta anècdota tan sols hi veiem algun vell professor, molt digne i d'una relativa bona fe, que agafat a l'estaca corcada del progressisme determinista, invoca un món millor sobre bases teòriques que posades en pràctica tan sols han portat dictadures i misèria. El buit més greu a què s'enfronta la societat grega i a què també s'enfronta la societat espanyola, és el de la inanició intel·lectual. El buit dels que fan una esmena a la totalitat al que tenim (un altre món és possible), però són incapaços d'articular res que s'aguanti més enllà de divertiments pseudoparticipatius que acaparen mitjans de comunicació i la indignació latent de les classes mitjanes. Fins i tot l'ús de la violència ha perdut el sentit que li volgué donar Hegel, quan la defensà invocant el bé suprem dels ideals. La violència dels manifestants barcelonins contra els nostres parlamentaris, tanmateix, no responia a la construcció alternativa de res, sinó tan sols a la voluntat de desfogar ràbia impotent.

En una polèmica avui oblidada entre Sartre i Camus, a mitjans dels anys cinquanta del segle XX, Camus defensà la necessitat d'enfrontar l'intel·lectual a les seves contradiccions. Ho va fer en criticar per igual la dictadura franquista i la dictadura estalinista. Sartre l'acusà de trair la causa de la revolució, i li digué que l'únic camí entre el franquisme i l'estalinisme era anar-se'n a viure a les illes Galápagos. És el camí que ens assenyalen els vells professors que avalen els qui encara okupen la plaça Catalunya amb una joia mal dissimulada de revival ideològic. Si vostè no es declara enemic del mercat i de la democràcia representativa, ens vénen a dir, vol dir que està a favor de desnonar la gent que no pot pagar la servitud de la hipoteca, a favor de la desregulació total dels mercats financers, i a favor del cop de porra indiscriminat.

Que fàcil és veure la vida en blanc i negre! Assegut a la falda dels turons grecs les coses es veuen més clares: el camí que ens ofereix la intel·lectualitat justa que s'ha posat del costat de la indignació militant és el del buit. No hi ha res. No s'hi aguanta res que no siguin eslògans intranscendents. El camí que se'ns ofereix és el d'una trinxera que rebutjo de manera militant: la dels que t'obliguen a estar d'acord en tot, perquè si no et converteixen en heretge. A mi em sembla que el que ens ofereix la democràcia és la possibilitat de bastir visions complexes, farcides de grisos, que gestionen les possibilitats reals d'avançar i de solucionar els problemes. No cal estar a favor de l' akampada per defensar la necessitat de regular els mercats financers. No cal estar a favor de l' akampada per defensar la necessitat d'assegurar el dret a l'habitatge per als més desafavorits. Com no cal estar a favor dels que farien servir la porra per posar una multa de trànsit, per defensar que la policia actuï amb la contundència que calgui per assegurar els drets de tots i cadascun de nosaltres.

En contra dels que ens condemnen a les Galápagos cal recuperar l'esperit de la tradició grega; la que construïa la reflexió a partir del diàleg serè i de les preguntes que fan arribar al moll de l'os dels problemes. La tradició que ens vacuna contra el totoresisme que ens obliga a triar entre un tot que sempre acaba en totalitarisme, o un res que ens duu directament al buit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT