Publicitat
Publicitat

'Kill Bill' Laden

Sempre m'he identificat amb els papers que fa l'Uma Thurman a les pel·lícules de Tarantino. No sé per què, sempre penso que m'hauria agradat fer-los jo. De la primera Kill Bill en recordo l'escena que jo, la Núvia, entro a la cuina i em poso a clavar ganivetades a una de les meves enemigues, una de les barjaules assassines que per ordre del malparit de Bill em van deixar mig morta el dia del meu casament. La batalla s'interromp quan arriba de col·legi la filla petita de la meva rival. Dissimulem per no espantar la criatura però tampoc gaire, perquè a sa mare de seguida li surt la mala hòstia i em torna a atacar per l'esquena, moment en el qual jo, només faltaria, prescindeixo de tota compassió i me la carrego davant dels ulls de pedra de la nena. A la qual demano perdó, molt educada. I li dic que si de gran es vol venjar que em busqui, que l'estaré esperant. Fi de l'escena.

M'he recordat d'aquesta tarantinada llegint les notícies sobre aquesta filla de deu anys d'Ossama Bin Laden, Safiyah, que diu que va presenciar la mort del seu pare. Que va veure en directe allò que a la resta del món no ens volen ensenyar en fotografia per por, diuen, de ferir la nostra sensibilitat i/o de donar idees.

Llegeixo que la safiyah va néixer molt poc després de l'11-S i que això li donava un valor especial als ulls de son pare, que en volia fer una petita guerrera islàmica del futur. Una exterminadora d'"enemics de la fe" com segons ell ho va ser la Safiyah històrica, una de les dones del Profeta. Jo he buscat informació d'aquesta Safiyah històrica i no m'acaba de quadrar amb el que diu Bin Laden. A mi em surt que era una beutat jueva que just acabada de casar amb no sé qui li maten el marit (un altre punt de contacte amb Tarantino) i la casen si us plau per força amb Mahoma. Si un cop casada s'hi va engrescar tant com per fer-li feinetes tipus Kill Bill ja no ho he sabut trobar, però esclar, jo no he estudiat a les universitats wahhabistes, ja em sabreu perdonar la ignorància.

A més en el fons tant me fot. No cal ni ha calgut mai l'autoritat de la Història, per fer-se bocins. Res no està escrit enlloc ni deixa d'estar-ho. Com diu la Hannah Arendt, sovint el mal és una qüestió de banalitat, d'una absoluta manca d'imaginació i de perspectiva. Jo em vaig alegrar quan vaig saber que havien matat Bin Laden. Molt. Després vaig saber que existia la Safiyah. La meva perspectiva es va engrandir per contenir més elements, més dades humanes. I em va entrar no ben bé un dubte -segueixo pensant que les opcions eren carregar-se Bin Laden o carregar-se Bin Laden allà a on el trobessin, i que tota la resta són palles mentals de gent que mai no ha gestionat ni gestionarà la realitat-, però sí com un neguit i una basarda. Em vaig imaginar la nena de deu anys veient caure el seu pare mort i a l'alegria del primer moment la va seguir una fosca desesperança. La certesa que la Safiyah tornarà per venjar-se i jo l'estaré esperant. I així fins a la fi del temps, maleït sia tot.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT