L’estafa dels canals femenins
“Aspira a conquerir un públic femení allunyat de tots els clixés i estereotips”, diu el dossier de presentació del nou canal DKiss. Miro la cartera de programes amb què es presenta i hi trobo títols tan trencadors de clixés i estereotips com ¡Sí, quiero ese vestido!, 90 días para casarte o Tu pastelería al rescate. Segueixo llegint la descripció corporativa: “És un canal que busca sorprendre la dona actual, autònoma, amb confiança en si mateixa i, sobretot, la dona inquieta i curiosa, la motivació de la qual és sempre conèixer noves realitats i expandir el seu món”. Efectivament, la dona actual es deu haver sorprès molt de veure un redactat tan paternalista on “expandir el seu món” sembla un eufemisme cromanyó de “sortir del seu espai natural: la cuina”. Meravelles de la redacció mercadotècnica.
Haurem de convenir que, en general, això dels canals femenins és una estafa. Els serveixen embolcallats en una xerrameca de revista Cosmopolitan, perquè sembli cool mirar-los, però un cop d’ull als títols de programes desmunta qualsevol pretensió de modernitat: Pasión y poder, Yo no creo en los hombres, La fea más bella, Corazón indomable...
Més mentides. Quan Mediaset va posar en marxa Divinity, ho venia en els dossiers de premsa com “una oferta especialment dissenyada per a dones joves i urbanes”. Però si ens fixem en les dades d’audiència, veiem que és a les ciutats de menys de 10.000 habitants i als pobles on el canal obté el seu millor share. El mateix passa amb Nova, del grup rival Atresmedia. Però reivindicar la dona rural, esclar, no aporta tant de glamur, sobretot a l’hora d’anar a buscar anuncis.
Siguem honestos: la televisió que miren les dones veritablement modernes és qualsevol que no les tanqui a la reserva índia, encara que sigui una reserva que-expandeixi-el-seu-món. Si es miren els resultats del mes de març del canal Energy -l’oferta teòricament masculina de Mediaset-, es pot comprovar que sèries com Hawaii 5.0, CSI Nueva York, Sobrenatural o Rex, un policía diferente tenen més espectadores que espectadors.
Acabo amb una recomanació: The girlfriend experience, produïda per l’erràtic però sempre interessant Steven Soderbergh i que adapta un film seu del 2009. La protagonista és una noia que alhora que pugna per sobreviure en un nou entorn laboral corporatiu i hostil, comença a exercir a les nits com a prostituta de luxe. Tot i que hi ha marro, difícilment pot ser vista com a sèrie eròtica. Més aviat al contrari: la sèrie retrata els intercanvis sexuals com una peça més de l’impassible engranatge capitalista. Penseu en American psycho, quasi tot Houellebecq o Holy money, aquell abrasiu disc de Swans. L’alienació, en definitiva: un tema universal. I, per tant, femení.
