L’independentista instrumental

Podria ser el títol d’un llibre d’aquests corals, escrits ja amb la idea que algú els porti al cine. El qualificatiu és de Santi Vila, que diu que se’n sent, d’independentista instrumental. Que “podria tenir llaços sentimentals i afectius més lligats a la unió amb Espanya”, però que “de forma autònoma ens podríem governar millor”.

Ser independentista instrumental és tan lògic com ser partidari del quilòmetre zero. No té sentit fer venir maduixes de l’altra punta del món quan aquí en tenim, i no té sentit enviar els impostos a un lloc tan llunyà com la capital d’Espanya perquè allà hi hagi qui els reparteixi com li surti de la carn d’olla i decideixi què li va bé de tornar-nos en format almoina. Entenc i comparteixo això dels llaços afectius amb Espanya. No és el meu cas, però sí que puc dir que segurament tinc més en comú amb un ciutadà de Madrid que amb un del meu poble. De la mateixa manera que molts catalans que van viure el franquisme tenen una unió afectiva amb França i la seva cultura que no s’esborrarà mai, malgrat que sigui un altre país.

Sóc una independentista instrumental, una feminista instrumental, una animalista instrumental, una defensora de la infància instrumental, una defensora dels drets homosexuals instrumental. Quan siguem normals, deixaré de ser-ne. No em domina cap sentiment quan veig una bandera, quan sento El cant de la senyera o el Virolai. L’única cosa que em fa patir de la independència és que el nostre himne sí que té lletra i que ens farem un fart de cantar-lo als partits de la lliga anglesa quan hi jugui el Barça. No sabeu el que ens hem estalviat pel fet que l’himne espanyol no en tingui, de lletra. M’imagino la Soraya, la Llanos de Luna, l’Alícia o en Rivera amb la mà al pit i executant-lo “desacomplexadament” mentre en Rajoy, que encara no se l’hauria après del tot, feia playback.