Publicitat
Publicitat

L'interès del benestar

Fixin-se que, d'uns anys ençà, els mitjans de comunicació catalans tendeixen a analitzar qualsevol fenomen, sigui local o internacional, des d'un punt de vista moral. Volent-hi veure sempre el vessant social. TV3 n'és la caricatura. Rarament es fa una anàlisi quantitativa que permeti obrir un debat equànime. Tot plegat no deixa de ser una actitud antioccidental. Els valors d'Occident s'han construït sobre l'afany per mesurar l'entorn per fugir del mer judici subjectiu.

Tot el que és social es caracteritza per ser difícil de quantificar i, per tant, ens movem en un terreny en què els conceptes èxit o fracàs són sobrers -el cas de les ONG és paradigmàtic-. No cal quantificar perquè no cal saber qui fa bé les coses i qui no. Aquesta manera d'actuar causa furor a la Catalunya d'avui, i a la llarga porta a creure's moralment superior. ¿Qui s'atreveix a demostrar que hi ha res més just que una decisió basada en preceptes morals, allunyada del materialisme que tot ho pretén quantificar? En nom d'aquesta superioritat moral som capaços de mirar amb supèrbia altres societats més evolucionades i de llarga tradició democràtica -sense anar més lluny, no entenem que la pena de mort pugui ser subjecte d'un referèndum-.

Aquests dies ens veiem forçats a una profunda revisió del nostre estat del benestar. I, seguint la tònica, es du a terme una discussió d'interessos abillats de justícia social: "L'estat del benestar és bo perquè significa solidaritat vers els més dèbils. Per tant, qualsevol que intenti posar-hi límits materials és un malvat enemic social". Aquesta manera d'encarar la situació està, precisament, en oposició a l'origen de l'estat del benestar mateix: la transferència d'uns recursos concrets i precisos. Es tractaria, doncs, de tornar al sentit comú i a la intel·ligència col·lectiva que un dia va practicar Catalunya, impulsora, juntament amb altres repúbliques mediterrànies, del concepte modern d'assegurança. Quan un vaixell perdia la càrrega, a causa dels pirates o les tempestes, l'armador sovint s'arruïnava. Però aquells senyors van inventar una solució: cadascun posava diners en un fons que servia, en cas de desgràcia, per rescabalar l'afectat. Solidaritat? No. Interessos posats en comú.

L'estat del benestar no és pas el resultat d'un acte moral. És un pacte democràtic pel qual tots hem acordat que tothom ha de tenir una sèrie de serveis, amb unes quotes que són més altes per a les rendes més elevades. No acceptar l'estat del benestar com un mecanisme del capitalisme democràtic significa voler-lo enfonsar. La frivolitat amb què ara manipulen la informació els que han gestionat malament els diners de tots els catalans mentre governaven demostra que el mecanisme els importa un rave -entre altres coses perquè va ser creat per un sistema ideològicament oposat a les seves tesis-. Per això recorren a "l'interès social". Tot sempre sense quantificar. I practiquen la hipocresia més avançada utilitzant els professionals que viuen del sistema com a arma d'atac contra aquest sistema mateix. Els metges que es revolten, els mestres que protesten, no estan pas preocupats pel benestar dels més necessitats. Estan amoïnats pel seu futur laboral. I és lògic. Plantejar-ho com pretenen ("Lluitem per un ensenyament de qualitat!", "Volem una sanitat per a tots!") difícilment serveix per enganyar ningú. Recorda l'actitud d'aquella dona a qui un home li proposa anar-se'n al llit per un milió d'euros i que, quan ella hi accedeix, ell li demana: "I per vuit euros, ho faria?" Ella respon airada: "Què es pensa que sóc, jo?" "El que vostè és ja ho hem aclarit", conclou l'altre. "Ara estem parlant de diners".

Si no es planteja la discussió de l'estat del benestar com un invent intel·ligent que és viable gràcies a uns fluxos econòmics que funcionen com l'assegurança que van empescar-se els nostres avantpassats, estem perduts. No vulguem observar-ho tot com un muntatge altruista. Un acte solidari voluntari en què uns bons rics mantenen uns bons pobres. Perquè ni el ric és solidari, ni el pobre està disposat a practicar tampoc cap tipus de generositat vers altres individus més necessitats (per exemple, els immigrants). I com que les societats pobres no tenen benestar, el nostre debat hauria de consistir a preguntar-nos si generem prou excedent econòmic per pagar-nos l'estat del benestar que pretenem. Si la resposta és negativa (la realitat d'avui mateix apunta cap a aquest sentit), caldrà rebaixar prestacions... o ser més productius.

Jo, personalment, aposto per no renunciar a les prestacions actuals i augmentar la productivitat del país. Però l'ètica del treball dels catalans és avui més a prop de Grècia que no pas de Suècia. Per això hem d'alinear les nostres aspiracions a la nostra realitat. Volem uns estàndards socials més elevats? Excel·lent! Posem-nos a produir-los. Però no ho plantegem com un dret al qual moralment tenim dret. Perquè, de països amb drets moralment raonables, l'Àfrica n'és plena.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT