Lliçons d’economia
La convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya ha obert el debat sobre una dicotomia curiosa: o procés nacional o polítiques socials. Veritablement encuriosit per aquest dilema, m’he posat en contacte amb el meu cosí, l’economista (no seré menys que Rajoy, que té un cosí que nega el canvi climàtic). M’ha donat una sèrie d’explicacions valuoses que m’apresso a compartir amb tots vostès.
La primera lliçó és que les coses, ves per on, tenen un preu. Posem-ne un exemple. Jo tinc cent euros, pateixo tifus i tinc el mal costum de menjar tres vegades al dia. Per tant, necessito diners per als medicaments i per a la compra del súper. Suposem que m’agafa per culturalitzar-me i que decideixo adquirir l’últim llibre de na Maria Castanya.
Ja hi som: salut, alimentació i cultura, tres polítiques socials. Hem quedat que tinc cent euros. Les medecines me’n costen tres i mig, la cistella de la compra en suposa quinze, i el llibre quinze més. Vaig sobrat, doncs, per cobrir totes tres necessitats.
Problema: hi ha una entitat externa (posem per cas, l’estat espanyol) que dels cent euros que tinc se n’emporta vuitanta, amb l’argument que sigui solidari amb l’AVE de Galícia i amb la garantia que no tornaré a veure mai més aquests calés. A canvi, em deixa ben clar que mantindrà la unitat d’Espanya peti qui peti. Està bé, a mi la unitat d’Espanya no em disgusta, però el problema és que només em queden vint euros.
Bé, no passa res. Prescindeixo de la cultura (és molt cara) i abandono el llibre de na Maria Castanya. Em puc permetre, a canvi, el tractament del tifus i el menjar, i encara em sobra un euro i mig que puc invertir en un cupó de loteria, a veure si em cau alguna cosa.
Però ara augmentem el grau de complexitat. Suposem que m’ha agafat per reproduir-me, com les amebes, i que tinc un nadó que necessita utilitzar bolquers. Això representa una despesa de cinc euros més. Tinc tres opcions: o deixo que se’m mengi el tifus, o decideixo estrenar un menú estricte a base de pots de cigrons, o deixo que el nen es cagui a sobre, amb perdó de l’expressió. Òbviament no descuidaré les necessitats fisiològiques del meu fill, de manera que renuncio als medicaments i començo a alimentar-me de llegums, per allò de fer algun raconet amb els vint euros hàbils que em quedaven. Del llibre de na Maria Castanya ni parlar-ne, per descomptat. Tant de bo toqui el cupó, però no és gaire probable.
Després ve l’entitat externa (l’estat espanyol, posem per cas) i em comunica que si li ve de gust em pot descomptar cent catorze euros sobre els meus cent, que no em queixi i que faci el favor de no parlar el meu idioma. El nen porta bolquers, però jo només puc fer badalls a la lluna. Potser, per administrar els meus cent euros, em convindria ser lliure i sobirà sobre els meus números i i, ja que hi som, sobre la meva llengua. I aquí em sembla que queda resolta la dicotomia.
