Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Manuel Fuentes: Entre el talent i l'ego

Ràpid de cap i brillant imitador, idolatra el Boss però, més que el carisma d'un Bruce Springsteen, té la picardia múrria de l'Stòitxkov, que ja era el seu referent quan va impressionar el Puyal d' Un tomb per la vida .

Té prou d'actor per ser el totterreny que s'adapta a públiques i a privades. I, quan convé, manté a ratlla una frivolitat que està disposat a exhibir per exigències del guió.

Si l'hagués de definir amb un sol adjectiu seria hàbil, però massa hereu del perfeccionisme neuròtic, de vegades s'oblida que el seu equip no el formen instruments per assolir l'excel·lència, sinó persones que ho faran més bé si se senten valorades.

Talla molt bé quan l'entrevistat tira pilotes fora, però està tan segur d'ell mateix que també s'hi llança a mig explicar una idea complexa. Tot el que qüestiona versions oficials demana temps, perquè desarrela prejudicis. No donar-lo fa menys plural i crític un mitjà públic.

Si en obert pot arribar a ser prepotent, com deu ser a micro tancat? Ser bo parlant no dóna patent per alliçonar experts. Alguna emoció mal posada, quan el domina, el delata.

Però té la grandesa, insòlita en un crac mediàtic, de saber disculpar-se. I li sobra talent perquè, si el gestiona bé, mai li falti audiència.

L'assignatura on necessita millorar és el tracte humà. Si al final no l'aprova, les privades l'esperen amb els braços oberts.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT