Publicitat
Publicitat

No era un cocodril

Les coses no són gairebé mai com semblen. Per raons personals i professionals he conegut els propietaris de Mas del Vent, la finca on es va descobrir fa uns dies el claustre romànic que ha despertat tanta expectació i una informació constant que no ha deixat de sorprendre'm.

El tractament informatiu d'aquesta història ha pecat, al meu parer i des del començament, d'un cert groguisme impropi de la importància de l'assumpte. Semblava que algú hagués descobert un cocodril, d'una espècie protegida, dins la piscina d'un excèntric milionari. I res més lluny de la realitat. En lloc d'alegrar-nos pel descobriment d'una peça que potser té un gran valor històric, artístic i patrimonial, s'ha preferit anar pel cantó de la crítica i la desqualificació, de manera que s'ha fet agafar encara més por als col·leccionistes sobre les obres que hi ha a les seves col·leccions.

No he conegut mai cap persona més conservacionista que els propietaris de Mas del Vent, i els treballs en el terreny arquitectònic, la seva actuació en l'agricultura ecològica i la seva voluntat de preservar paisatge i natura són del tot coneguts per la gent de Palamós i l'Empordà. La reflexió que ens hem de fer en aquesta història va més enllà de l'obra trobada ara i va més enllà de la seva autenticitat. La història del claustre romànic de Mas del Vent ens obliga a pensar en quin tractament s'hauria de fer d'una qüestió com aquesta, tant des del punt de vista informatiu com de les institucions públiques, si volem que puguin aparèixer moltes més obres desconegudes o oblidades del nostre patrimoni.

En un país on durant segles les institucions públiques havien abandonat el patrimoni, l'havien venut -i sovint malvenut-, havien permès que obres cabdals sortissin de les nostres fronteres, n'havien abandonat la preservació i restauració... només la iniciativa d'uns quants amants de les arts ens ha permès recuperar una part d'aquest saqueig inacabable. La recuperació de les institucions democràtiques va significar una certa -encara que no total- aturada de l'espoli patrimonial, però avui ens trobem que els propietaris d'obres d'aquesta mena sovint no saben com afrontar la nova situació per culpa de la indefinició de les institucions sobre un possible conflicte que volen evitar.

Els actuals propietaris no van ser els compradors de l'obra. La transacció es va produir fa dècades: un avantpassat la va comprar -legalment- a un antiquari madrileny, que n'era el propietari des dels anys trenta. Ells l'han conservat, l'han guardat, no l'han venut, han intentat fer-li un entorn adient a la suposada importància que tenia, conscients que si l'obra era autèntica, el seu deure era evitar-ne el deteriorament.

I aquesta voluntat ha quedat traïda en el tractament informatiu del cocodril a la piscina. Un cocodril que, d'altra banda, era conegut per molta gent, per molts visitants, i que estava documentat a l'arxiu municipal amb imatges dels anys 50, quan va ser recol·locat. Amb això no vull atacar ningú ni exculpar ningú, només vull fer veure que la recuperació del patrimoni oblidat es fa més per la banda de la col·laboració, de la facilitació institucional del seu aflorament, que no pas per la banda d'un cert to de denúncia injustificada. Què deuen pensar avui les persones que tenen a casa una obra heretada, una obra familiar amb la qual han conviscut durant anys però de la qual desconeixen la importància històrica? Probablement prefereixin el silenci al soroll i prefereixin no aparèixer com a possibles depredadors patrimonials. I això ens fa mal a tots.

Estic segur que a moltes llars hi viuen adormides obres que ens agradaria redescobrir. Ens agradaria saber que no s'han perdut ni destruït, saber que algú, en algun moment de la història, se'n va enamorar i les va guardar per la seva bellesa, per la seva importància històrica o perquè, senzillament, eren a la casa quan hi van arribar. Segons com ho fem tornaran a sortir a la llum, i segons com seguiran adormides mig segle més. Ara ens hem d'alegrar per la troballa. Ara ha de ser Patrimoni qui n'estudiï la importància i en dictamini l'ús futur. Estic segur que si es fes així, molts cocodrils sortirien de la piscina, tranquils i segurs que ningú els faria sentir com si fossin animals d'un circ o d'un zoo. Un patrimoni es fa amb la feina de les institucions públiques i de la iniciativa privada, ja que les dues parts formen un tot indissociable. Si oblidem això, mai tindrem un gran col·leccionisme ni un gran patrimoni artístic i cultural.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT