Publicitat
Publicitat

PAUL KRUGMAN

No hem de cedir

El 2001 el president George W. Bush ens va fer una mala passada. Volia aprovar una rebaixa d’impostos força irresponsable que beneficiava sobretot els ciutadans més rics, però unes lleis promulgades pel Senat impedien aquesta mena d’irresponsabilitat. Aleshores Bush les va eludir fent que aquesta rebaixa fos temporal i programant-ho tot de tal manera que expirés l’últim dia del 2010.

El seu pla era, no cal dir-ho, intervenir posteriorment perquè la rebaixa esdevingués permanent, amb independència de les repercussions que això pogués tenir en el dèficit. Però això no s’ha fet. I ara ens trobem que el 2010 gairebé ja s’ha acabat i no s’ha pres cap decisió sobre aquesta qüestió.

Els demòcrates han mirat d’arribar a un acord: suprimir la rebaixa d’impostos en el cas dels més rics i estendre-la a la classe mitjana. Però els republicans no en volen ni sentir parlar. Han practicat el filibusterisme contra tots els intents que han fet els demòcrates per diferenciar les rebaixes d’impostos que beneficien principalment un grup molt reduït de ciutadans adinerats de les que afavoreixen les classes mitjanes. Segons els republicans, és o tot o res: cal prorrogar totes les rebaixes d’impostos aprovades per Bush. Què han de fer ara els demòcrates?

La resposta és que han de dir ras i curt que no. Si els impostos han de pujar a finals d’aquest mes per culpa de la intransigència dels republicans, que així sigui.
Penseu en la lògica de la situació: en aquests moments, els republicans actuen com uns xantatgistes victoriosos amb un avantatge clar. Es pensen que el president Obama no gosarà responsabilitzar-se d’una considerable pujada d’impostos ara que l’economia està en hores tan baixes i creuen, per tant, que cedirà a les seves reivindicacions.

Tanmateix, tot i que és dolent apujar els impostos en el context d’un atur elevat, hi ha coses encara pitjors. I si ens mirem amb fredor i distanciament les conseqüències de cedir ara davant el Partit Republicà, ens adonem que dir-los que no i deixar que vencin les rebaixes d’impostos aprovades per Bush és el menor de dos mals.

Cal tenir en compte que els republicans volen que aquestes rebaixes esdevinguin permanents. Podria ser que acceptessin una pròrroga de dos o tres anys, però només perquè es pensen que això prepararia el terreny per a una posterior pròrroga permanent. I potser tenen raó: si fer xantatge amb els impostos ha funcionat ara, per què no ha de tornar a funcionar en el futur?

Però els EUA no es poden permetre que aquestes rebaixes esdevinguin permanents. Parlem d’una pèrdua d’ingressos de gairebé 4 bilions de dòlars durant la pròxima dècada; en 75 anys, la pèrdua d’ingressos representaria més del triple del dèficit previst de la Seguretat Social. Per tant, cedir a les exigències dels republicans comportaria el risc d’una gran crisi fiscal, una crisi que només es podria resoldre fent unes retallades salvatges a la despesa federal.
I no es parla de programes governamentals que no importen a ningú: a llarg termini l’única manera de reduir prou la despesa per compensar les rebaixes d’impostos aprovades per Bush seria desmantellar nombrosos serveis de la Seguretat Social i el Medicare (assistència sanitària per a més grans de 65 anys).
Així doncs, el cost que representaria el fet de cedir a les reivindicacions dels republicans és força elevat. I quins costos tindríem si deixéssim expirar les rebaixes d’impostos? No hi ha dubte que les pujades d’impostos en una economia en depressió són perjudicials, però no tant com es creu molta gent.

Fa uns mesos, l’Oficina Pressupostària del Congrés va publicar un informe sobre les repercussions que tindrien diverses opcions en matèria tributària. Segons els seus càlculs, prorrogar dos anys les rebaixes d’impostos aprovades per Bush reduiria l’atur l’any vinent entre 0,1 i 0,3 punts en comparació amb el que s’esdevindria si aquestes rebaixes expiressin; l’efecte seria gairebé el doble el 2012. Són unes xifres a tenir en compte, però no són gaire elevades; sens dubte, no són prou elevades per justificar la retòrica apocalíptica que acostumem a sentir sobre el que passaria si les rebaixes s’extingissin en el termini previst.
I què n’hem de dir, de la confiança? Sóc escèptic davant les afirmacions que els dèficits pressupostaris perjudiquen l’economia també a curt termini perquè a llarg termini minen la confiança en la solvència del govern. Penso que els països desenvolupats disposen de molta llibertat d’acció en matèria tributària. Però qualsevol cosa que faciliti la pròrroga permanent d’unes rebaixes d’impostos que són evidentment irresponsables transmet un missatge molt clar als inversors: “Ep, en realitat no som un país desenvolupat; som una república bananera!” I això no pot ser bo per a l’economia.

Hi ha un últim punt força important: si els demòcrates cedeixen ara als xantatgistes, en el futur hauran de fer front a més exigències. Mentre els republicans creguin que Obama està disposat a fer qualsevol cosa per evitar sacrificis a curt termini, tindran tots els incentius per continuar agafant ostatges. Si ara el president posa en perill el futur fiscal dels EUA per evitar una pujada d’impostos, què no donaria per evitar el tancament del govern per manca de pressupost?
Per tant, Obama, aquí i ara, ha de dir prou i parar-los els peus. Si els republicans no canvien d’actitud i els impostos pugen, el president haurà d’explicar la veritat a la nació i denunciar amb claredat l’intent de xantatge.


Sí, deixar que pugin els impostos seria políticament arriscat, però cedir també ho seria, sobretot per a un president a qui els votants comencen a girar-li l’esquena perquè el troben massa poruc per plantar cara. Ara és el moment de demostrar-los que s’equivoquen.


(@ The New York Times. Traducció: Lídia Fernàndez)

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT