Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

No és seriós aquest cementiri

"Los muertos que vos matáis gozan de buena salud" , diuen que diu el Don Juan Tenorio de José Zorrilla, i aquests dies podrien recitar-ho de cor tant els capitostos del carrer Nicaragua de Barcelona com els manaires del carrer Génova de Madrid, a la vista del nervi amb què es belluguen els senyors Jordi Hereu i Francisco Camps, universalment assenyalats, fins no fa gaire, com a rotunds i inapel·lables cadàvers (polítics, per descomptat). Una cosa divertida d'aquest ball de zombis de la política és que el paper de cadàver és intercanviable: avui li toca a un, demà li toca a l'adversari. Això fa que el xou sigui més distret, cosa que l'espectador sempre agraeix.

Jordi Hereu ara va tot gojós després de la seva victòria contra Montserrat Tura, però s'assembla força a aquell paio que va anar per fer-se una revisió ordinària i el metge li va dir que el que li passava és que era mort. Quan l'home va preguntar, perplex, com era això possible si ell es trobava perfectament, el doctor li va respondre que devia portar embranzida, però que no es preocupés perquè aviat se n'adonaria de la realitat: en el cas d'Hereu, possiblement tan aviat com el dia 22 de maig. Mentrestant, qui millor ho té es el cèlebre aparell socialista, que diu que s'ha reforçat amb la derrota de Tura, i que sens dubte es tornarà a reforçar si Hereu s'estavella a les urnes. És a dir que, passi el que passi, l'aparell socialista sempre surt victoriós. Vostès poden pensar que tot això és una incongruència, però la veritat és que jo, de gran, vull ser aparell socialista.

"Jo ja ho havia dit fa sis mesos, però ningú em va creure", es va limitar a comentar tímidament don Mariano a propòsit de la designació de Francisco Camps com a candidat al País Valencià, en una nova mostra de capacitat de lideratge. Amb la popularitat més o menys intacta, a pesar dels escàndols de corrupció que l'esquitxen (o potser gràcies a ells), i amb una oposició captiva, desarmada i inexistent, l'entranyable amiguito del alma del Bigotes sembla que té la via lliure cap a la reelecció, mal que pesi a Rajoy i als seus mariachis . Però la vida, ja se sap, és dura i, com va dir el mateix Camps en una reunió de comitè del PP valencià: "Tots hem de ser feliços perquè tots som iguals: els calbs i els que tenen cabells" .

Perquè després diguin que els polítics són negats per al pensament abstracte. Camps, que porta la seva alopècia amb resignació cristiana, sap que d'aquí a cent anys tots calbs, i amb aquesta certesa va fent, refugiat dins la seva realitat paral·lela. I si algú li esmenta les causes judicials que pesen damunt seu, Camps obre molt els ulls i, amb un gest tràgic a mig camí entre la vaca cega i Scarlett O'Hara, entona el mantra que ni ell ni l'inquietant Esteban González Pons no es cansen de repetir: que tot un president de la Generalitat Valenciana no es ven per "tres o quatre vestits". Probablement això sigui veritat. Però aleshores no podem evitar preguntar-nos: a partir de quin preu sí que es ven? La resposta, dins el sumari del cas Gürtel.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT