Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Papi banana i els intel·lectuals

Berlusconi ha aconseguit aquests dies una cosa que cal suposar que el complau, i és que els intel·lectuals del seu país es manifestin en contra seu. Per a una icona de la postpolítica (amb el permís de sant Zizek) com el primer ministre italià, és fonamental tenir intel·lectuals que emetin proclames i redactin manifestos contra ell, de la mateixa manera que els intel·lectuals necessiten algun governant més o menys indecent contra el qual es puguin revoltar sense patir-hi gaire. Berlusconi és repulsiu, però sobretot és inofensiu, perquè les úniques coses que de veritat el deuen desvetllar són la seva fortuna i la Viagra: difícilment s'entretindrà a posar en valor els retrets que li puguin fer uns intel·lectuals suposadament indignats contra ell. De manera que és un blanc perfecte per a una perfecta protesta innòcua, que no té més sentit ni contingut que el d'ocupar un temps als telenotícies del dia.

Per a Berlusconi, els intel·lectuals deuen ser una mena d'insectes exòtics, ornamentats amb molta coloraina i una mica verinosos, però de cap manera letals. Fa uns dies van sortir uns quants milers de persones a Milà, encapçalades pels escriptors Umberto Eco i Roberto Saviano, i pel pianista Maurizio Pollini, per exigir la dimissió del vell Caimano. L'opinió de Berlusconi sobre tot plegat deu ser força semblant a la que va expressar el mai prou ben valorat Gabriel Cañellas -president del Govern Balear entre 1983 i 1995- en ser preguntat sobre una manifestació de trenta mil persones que havien exigit la seva dimissió: "Són els trenta mil que no em voten", va replicar. I es va quedar tan ample, amb la tranquil·litat de qui sap que apel·la a raons incontrovertibles.

Mentrestant, a la pàtria d'Antonio Gramsci la figura de l'intel·lectual encara no ha arribat al punt de putrefacció necessari per ser identificada amb algú com Willy Toledo, però sí que es dóna la incòmoda circumstància que acaba servint per igualar un autor important com Umberto Eco amb un personatge com Saviano, que és un senyor que recorre Europa amb un circ de guardaespatlles. No cal dir que Saviano té una immensa popularitat a Itàlia, i que la seva condició de presumpte amenaçat de mort el converteix en el líder ideal de qualsevol protesta estil Telecinco.

Un teatret, vaja, en què tot sembla una cosa i després resulta que és la mateixa. Berlusconi continuarà igual, aliè a tot el que l'envolta, perdut en la fantasia de viure en una pel·lícula porno, fins que un tribunal o alguna desgràcia per l'estil vingui a aixafar-li la guitarra. Després sortiran els intel·lectuals per subratllar que ells jo ho havien advertit, i per lamentar que, després de la tangentopoli , la política italiana hagi quedat embussada entre el naufragi constant de l'esquerra i el bunga-bunga berlusconià. I el Cavaliere els respondrà, burleta: " Si il vigore va bene, avanti con il pene. Si il vigore mingua, avanti con la lingua. Si il vigore è nullo, avanti con il culo. Ma avanti! Sempre avanti! "

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT