Que els plaers no es tornin deures
ESCOLTO A LA RÀDIO la psicòloga Patricia Ramírez donant un consell prou atractiu, que tots signaríem d’entrada: “Menys deures i més plaers”. No és el que sembla, no és una invitació a defugir responsabilitats i tirar-te a la bona vida i prou, es refereix a evitar un vici que tenim, i és que fins i tot el que comença sent una afició, com per exemple anar a córrer, ho convertim en obsessió i deure amb una ànsia competitiva. Crec que és un dels signes del temps. L’autoexplotació, la competitivitat, aquesta necessitat de rendir, d’omplir l’agenda.
Una amiga que ha entrat en una aplicació d’aquestes per lligar em deia fa poc la sensació de mercat que produeix: tot un catàleg de persones amb prestacions concretes, a veure qui té les adequades. Tot institucionalitzat. L’estrès d’aconseguir cites, triar i ser triat, impressionar, consumar. Suposant que lligar fos un plaer, també es converteix en un afer sotmès a l’eficiència, als resultats.
Som el que fem, de què treballem, i també a què dediquem el temps lliure, com ens divertim. I hem de tenir vida interior, aficions de moda, bona presència i activitats pautades. Tenim llibres que ens ensenyen a buscar la veritat a dins o a fora, a ser més endreçats, a llençar coses, a triar bones companyies, a detectar gent tòxica. How to. Do it yourself.
No en critico l’oferta sinó la demanda. Que ens tornem obsessius, acumulatius. Que perdem l’espontaneïtat, exigits per tanta especialització i psicologització i dèria pels resultats. D’aquí ve que el consell simple de “més plaers i menys deures” m’hagi semblat tan atractiu. En el sentit de fes de tant en tant el que et doni la gana, perquè sí i prou, no per compartir-ho a Instagram ni formalitzar-ho com la teva nova afició oficial. Diverteix-te de manera més natural, sense manual, pensant més en tu que a impressionar els altres, sense no haver ni de fer-ne la foto. Ni tan sols explicar-ho.
