Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Quin ensurt

Quin ensurt. Per un moment m'havia semblat que s'havia engegat una ofensiva judicial (i, per tant, política i mediàtica, com és habitual al Regne d'Espanya) que prenia embranzida en la sentència del Tribunal Constitucional sobre (o contra) l'Estatut i amb l'objectiu de destruir el model d'immersió lingüística en l'ensenyament públic català.

Això és el que m'havia semblat després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya emetés, fa unes setmanes, una sentència cautelar contra el reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, i que el Tribunal Suprem de les Espanyes totes n'emetés una altra, fa tot just un parell de dies, que insta la Generalitat a convertir el castellà en llengua vehicular a l'escola. També m'havia semblat, i així m'ho fa notar un bon amic, que la publicació de la sentència en ple procés d'investidura (i, per tant, quan les institucions catalanes de govern són més vulnerables) constitueix un gest d'una mala llet còsmica, propi de mentalitats quasi colpistes.

Però després vaig pensar que potser és que sóc massa aprensiu i que m'alarmo sense necessitat. Ho vaig pensar en escoltar la senyora Irene Rigau, consellera d'Educació in pectore del nou Govern que el ja president Mas ha de formar, que en una intervenció a la tertúlia d' El món a RAC1 va venir a dir que la sentència del Suprem es refereix a tres casos concrets i a uns centres determinats, i que no hi havíem de veure un perill per al sistema educatiu català ni per al model de convivència lingüística que s'hi ha desenvolupat durant 30 anys.

L'optimisme i les actituds positives sempre són aconsellables fins que es tornen temeràries, i amb tots els respectes, les paraules de la senyora Rigau em van recordar aquell alcoià que jugava un partit de futbol i el seu equip perdia per 20 a 0, mentre ell anava cridant: "A la pròrroga els guanyarem!". És cert que la sentència del Suprem ha estat construïda a partir de tres casos particulars, però també és obvi que el seu consisteix precisament a elevar les anècdotes a categoria i convertir-les en jurisprudència. Si els senyors de Convivència Cívica Catalana (quin sarcasme de nom), del PP, de Ciutadans i tots els tocadors habituals del bombo espanyolista s'han posat tan contents amb la sentència, no és exactament perquè tres pares hagin aconseguit que els enviïn en castellà les notes dels seus fills.

No seria bo que el nou govern s'enroqués en una actitud a la defensiva, però seria nefast que mirés cap a una altra banda quan caiguin les bastonades, que, a partir de la sentència de l'Estatut, en cauran i a voler. De fet, aquesta del Suprem n'és una de seca, que pica allà on fa més mal i amb la més mala idea possible: no es tracta només d'una qüestió de llengua, sinó de model social. Però ja dic que dec ser jo, que sóc un alarmista. Bon Nadal a tothom i pau al món per als homes i les dones de bona voluntat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT