Tan urgent que ja no cal
Abans i durant el segon debat d’investidura presidencial que els contribuents espanyols ens hem hagut d’empassar en menys de mig any, i que va servir per mostrar-nos la faç més dura de Mariano Rajoy (un home capaç de presentar com un mèrit de la seva gestió no haver devaluat l’euro, com va fer ell, és realment capaç de qualsevol cosa), tot eren presses terminals en referir-se a la necessitat de formar govern. “Els espanyols necessiten / reclamen / es mereixen (s’oblidaven sempre de l’opció «temen») un govern ja” va ser una frase repetida fins a l’extenuació per totes bandes, tant per la del PP com per la dels partits de la lleial oposició, mentre es dedicaven a culpabilitzar-se tots a tots, i sempre en un to d’amargor tràgica, propi de la circumstància d’una Espanya desgovernada. En aquells dies frenètics, formar govern era urgent, era peremptori, era preceptiu, era imprescindible, i el fet que aquest govern no arribés a formar-se era l’argument incontestable que demostrava la malvestat infinita dels adversaris (per altra banda, possibles socis, aliats o si més no col·laboradors necessaris: el mateix Don Mariano, per exemple, es va fer un fart de titllar el líder socialista Pedro Sánchez d’irresponsable i d’insensat, mentre li reclamava una vegada i una altra que el fes a ell president).
Després del debat de la segona investidura fallida, però, tota aquesta urgència es va esvair de sobte, i, com si per una vegada s’haguessin posat tots d’acord en alguna cosa, la necessitat gairebé agònica de tenir un nou govern (amb totes les seves derivades argumentals: recompte dels dies de governança en funcions, vagues ultimàtums de problemes financers i d’inversions, severes reconvencions sobre ridículs internacionals) es va evaporar com un polo de llimona sota les calors extremes de finals d’estiu. De cop i volta, el mantra de la formació de govern va ser substituït per un altre que, fins a aquell moment, no havia sonat per enlloc: eleccions basques i gallegues el 25 de setembre, una data que venint d’on veníem sonava tan llunyana com la del primer viatge tripulat a Alfa Centauri. Com un manada de coiots amb la panxa plena, els partits espanyols decidien de sobte postergar tota aquella pressa per formar govern i agafar-se temps per fer una migdiada a expenses no ja de tots els contribuents, sinó particularment dels contribuents bascos i gallecs. Les amenaces catastrofistes varen desaparèixer del menú del dia i, perquè no es pugui dir que el PP no es cuida de nosaltres, i sobretot dels seus votants, s’ha dignat a generar un parell d’escàndols ben sonats d’aquells que són marca de la casa, protagonitzats per José Manuel Soria i Rita Barberá, sense descuidar-se de revifar serials entranyables com els de Gürtel, Bárcenas, Matas, etc. Mentrestant, el llunyaníssim 25 de setembre resulta que ja és diumenge que ve, i veurem com dilluns s’anuncia com l’inici de la setmana clau de la governabilitat de l’Estat. I és que la corrupció, a Espanya, ha arribat al punt virtuós de servir de cortina de fum per ocultar la incompetència.
