Publicitat
Publicitat

Tots som egipcis

Dijous, a la plaça Tahrir, vaig parlar amb un fuster, en Mahmud: duia el braç esquerre en cabestrell, la cama enguixada i li embenaven el cap al petit hospital de campanya instal·lat a la plaça pel moviment democràtic. Era la setena vegada en 24 hores que l'atenien de les ferides infringides per les turbes promogudes pel govern; i tan bon punt el van embenar, va tornar al camp de batalla.

"Lluitaré fins al final", va dir. Jo estava astorat. Em va semblar un exemple insuperable de determinació; però, en fer la fotografia, vaig veure l'Amir en cadira de rodes. Vaig saber que l'Amir havia perdut les dues cames anys enrere en un accident de tren; tot i així, en cadira de rodes, era allà, a la plaça Tahrir, manifestant el seu suport a la democràcia i tornant els rocs llançats per les turbes reclutades, segons sembla, pel president Hosni Mubàrak per assetjar la plaça.

L'Amir (per reduir riscos, no dic el cognom de moltes de les persones que esmento) rebia atenció mèdica per un cop de roc. Amb tota la delicadesa que vaig poder, li vaig demanar què hi feia un home sense cames en cadira de rodes enmig d'una batalla campal amb còctels Molotov, garrots, matxets, totxos i navalles. "Encara tinc dues mans", va dir l'Amir amb fermesa. "Si Déu vol, seguiré lluitant." Així era la situació dijous la plaça Tahrir: determinació pura, una valentia esborronadora i, per moments, un patiment corprenedor.

Mubàrak ha cobert de vergonya l'últim període de la seva presidència. El seu govern ha desencadenat una ofensiva brutal, perseguint i detenint els activistes en pro dels drets humans, els periodistes i, esclar, els manifestants. Alhora, intenten barrar el pas dels ciutadans a la plaça Tahrir. Aquest matí, en apropar-me a la plaça, he topat amb una fila de sequaços de Mubàrak armats amb garrots amb punxes. No m'ha semblat el lloc adient per baixar del taxi, així que he hagut de buscar una altra manera d'entrar a la plaça.

Molta, molta gent ha fet com jo. A l'hospital de campanya de la plaça Tahrir (on solia haver-hi una mesquita), tot i el risc que corren, hi treballen 150 metges voluntaris. En Màjid és un metge de 64 anys que camina amb un bastó: de bon començament no va participar en les protestes, però en assabentar-se de l'escomesa governamental sobre els manifestants pacífics, de sobte va sentir que calia fer alguna cosa.

Dijous, de bon matí, va fer el seu testament i va conduir 200 quilòmetres per oferir-se a curar els ferits a la plaça Tahrir. "Tant m'és si no torno", em va dir. "Vaig decidir que havia de participar en això. Si em maten -va afegir- haurà estat pel meu país." Avui, al bell mig de la plaça Tahrir, també anomenada plaça de l'Alliberament, he topat amb una de les persones que més admiro, la doctora Nawal al-Sa'dawi, una líder feminista àrab que ha lluitat durant dècades contra la mutilació genital femenina. Sa'dawi, que enguany farà vuitanta anys, té els cabells blancs, és fràgil, però està plena d'una passió desbordant.

"Em sento com si hagués tornat a néixer", m'ha dit; i ha afegit que pensava dormir a la plaça amb els manifestants. Deia que no s'havia de deixar marxar Mubàrak cap a un exili còmode, que calia jutjar-lo pels seus crims; els activistes demòcrates repeteixen aquesta idea cada vegada amb més insistència.

A la plaça Tahir hi ha un petit centre de reclusió per als vàndals pro-Mubàrak capturats: els seus documents d'identitat indiquen que molts treballen per a la policia o per al partit del govern. Hosni Mubàrak proclama la seva consternació per la violència al Caire, però ell mateix n'és el culpable; i l'única manera de restaurar l'ordre i revifar l'economia d'Egipte és que el president dimiteixi immediatament.

Una quantitat ingent d'egipcis m'han dit que estan disposats a sacrificar la seva vida per la democràcia. Ho diuen de debò. Jo he sentit parlar d'aquesta manera en molts altres països on es gestaven moviments democràtics. Per desgràcia, el que determina el destí d'aquest moviments no és tant el coratge dels activistes a favor de la democràcia com la voluntat del govern de massacrar els seus propis ciutadans. En aquest cas, generalment els supervivents es tanquen en un silenci obstinat, i per un temps el moviment desapareix.

Però independentment dels plans de Mubàrak, sembla que alguna cosa ha canviat, que el poble egipci s'ha aixecat. Quan he hagut de deixar la plaça Tahrir, alguns egipcis, malgrat el perill que corrien, m'han conduït a fora durant gairebé una hora per evitar que em detinguessin o m'assaltessin. Un dels meus guies era una dona, la Lelia, que m'ha dit: "Interiorment, tots tenim por. Però ara hem superat aquesta por." Els egipcis arrauxats que he conegut a la plaça Tahrir arrisquen les seves vides per defensar la democràcia i la llibertat; mereixen el nostre suport i, francament, crec que també són un exemple per a nosaltres. Una lliçó ràpida d'àrab egipci col·loquial: Innaharda, ehna kullina Misryeen ! Avui tots som egipcis!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT