Publicitat
Publicitat

Trias, el català d'un senyor de Barcelona

Xavier Trias és el repte somniat del lo gopeda d' El discurs del rei . Arrossega la erra i busca l' entessa amb la xen sense perdre mai l'estil serè, i sobri, d'un senyor. El seu català té tant de base genètica com d'història social de la ciutat. Porta l'empremta de famílies amb un de al mig del cognom que, en el tràgic escenari del segle XX, van anar perdent les consonants sonores a mesura que pujaven Eixample amunt i intentaven parlar més fi.

Els consells de la petita Norma li van ar ribar tard, quan ja era un bondadós i elegant pediatre d'identitat irreciclable. Prou tard per no tenir mai clara la frontera català-castellà. Tant diu hemos de com tenim que i crea uns llímits entre les dues llengües que no te nen cap llògica . Com que apoiant no en té prou, fa servir el pu es de mot crossa i, encara que después tropessi, no perd per això el seu aire d'impertorbable estoïcisme.

Però, amb tots els seus dèficits, és un ca talà que, com el de Fernández Díaz, mereix l'elogi i el respecte dels que aspirem a viure en un país normal. La classe social que al sud de la Sénia va desertar per sempre, aquí està tor nant a fer bandera de la llengua dels seus avis després que enfrontaments fratricides l'aboquessin a un conflicte de lleialtats. Sigui com sigui, el català de Trias té alguna cosa entranyable que sempre jugarà a favor seu: el coratge de parlar-lo públicament contra tants handicaps i de no fer-se passar pel que no és.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT