Publicitat
Publicitat

1-O: punts forts, punts febles

Mentre la nostra demanda s’ha circumscrit a la celebració d’un referèndum, el suport internacional no ens ha faltat

Prefereixo utilitzar l’eufemisme “punt de no retorn” en lloc de “xoc de trens”. I pel que fa a la materialització del referèndum, i de les conseqüències per als seus organitzadors, el punt de no retorn està tenint lloc aquests dies. Com qualsevol operació d’envergadura, aquest procés té aspectes forts i febleses. I voldria compartir, aquí, quins són aquests punts segons el meu entendre. Comencem pels punts forts.

Coneixement internacional. Fa uns dies vaig estar sopant a Rússia per motius de feina. En presentar-me i dir que era català, només això, sense avançar cap opinió, un dels assistents va exclamar, somrient: “ separatistskiy!” Per cert, la va encertar. Aquest columnista mai ha estat independentista, sinó separatista.

Reconeixement del problema. Mentre la nostra demanda s’ha circumscrit a la celebració d’un referèndum, el suport internacional no ens ha faltat. Fixin-se que, si bé els editorials i els articles reconeixen que la celebració d’un referèndum oficial no pot tenir lloc segons la Constitució espanyola, no denuncien pas la seva celebració. En canvi, sí que denuncien la falta d’ofertes i de diàleg per part del govern espanyol. I li demanen que faci alguna cosa en lloc de fer parlar els jutges.

Polítics valents. Molta gent es demanava si els polítics serien prou valents per tirar tot això endavant. Crec que ja no es pot continuar amb aquesta cançoneta. Els que ara són al davant ja s’hi han jugat prou. Altres han estat jutjats i penats. Ara convé demanar-se què estem disposats a fer nosaltres, la societat civil.

Un dret inalienable. Al llarg del segles les fronteres europees -disculpin-me que em repeteixi- han estat construïdes a cop de guerra o de bragueta reial. El tema ja no dona més de si. Tothom entén que davant el problema que planteja Catalunya només hi ha una solució: votar. I que cadascú esculli. Ningú ens traurà la raó. Una altra cosa és el que els estats, oficialment, poden o no poden dir. Però tenim la raó i el món civilitzat, tot ell, ho sap.

Jo només acceptaré la independència si aquesta es guanya a les urnes amb una participació acceptable

Pau. No soc pacifista. Contra els enemics de la democràcia i dels meus valors occidentals plantejo, faltaria més, la defensa armada si cal. Però els processos entre democràcies s’han de resoldre mitjançant la pressió pacífica. Als carrers, si convé. Fent servir totes les eines. Però sense desordres ni violència. Vull dir que la constància calmosa és un valor fonamental. Si fracassa l’1-O -cosa que no desitjo-, haurem de continuar. Un dia, i un altre, i un altre... Si no defallim, ens en sortirem.

Com és inevitable en qualsevol acció, el procés també té febleses.

Radicalització independentista. Ja he deixat clar que la meva opció personal és la separació. Ara bé, la meva aposta és el referèndum. Jo només acceptaré la independència si aquesta es guanya a les urnes amb una participació acceptable -posem, per sobre del 60%?-. D’aquells que volen l’independentisme a qualsevol preu, no me’n refio.

Socis de viatge dubtosos. Agradi, o no, els companys de viatge de la CUP només serveixen per tenir majoria al Parlament. Són per a consum intern, i prou. De cara a la resta del món, l’independentisme català recolza, i tenen raó malauradament, en una colla de tocatimbals. Però si estem així és gràcies als semisecs que van posar en dubte la sinceritat d’ample espectre d’un moviment com Junts pel Sí. El progressisme d’estètica barcelonina, que ara representa Catalunya Sí que es Pot, és una pedra a la sabata que no només pateix l’independentisme, sinó la democràcia del país en general. No em refio del PP per postfeixistes, ni de Ciutadans per postlerrouxistes. Tampoc em refio de Catalunya Sí que es Pot per postcomunistes.

Elits empresarials inútils. Les organitzacions empresarials grosses s’han demostrat inservibles. La seva contribució s’ha comprovat que és nul·la -com correspon a una perfecta inacció- i, per tant, no ajuden a resoldre res de res. Aquest columnista fa anys que denuncia que les autoritats del país no s’han preocupat mai de la seva democràtica renovació -¿és normal que es modifiqui la llei electoral de cambres ara, després d’anys i anys en què l’immobilisme més interessat n’ha corcat la cúpula?-. I, de Foment, què me’n diuen? En definitiva, és difícil trobar organitzacions més encarcarades, més oposades a la modernitat i a la feina per fer avançar el món.

De com el poder i la societat catalana administrin aquests punts forts i febles en dependrà l’èxit de tot plegat. D’una banda, és el moment de governants que sàpiguen administrar aquest conjunt de realitats. I, de l’altra, també cal -és imprescindible- l’actitud d’una ciutadania que demostri, al llarg dels propers dos mesos, que és digna mereixedora d’un mínim respecte.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT