Xurri, segur que em queda bé?
Diumenge, mentre esmorzava després de la “tirada llarga” (pregunteu el concepte als corredors del vostre voltant), vaig sentir l’entrevista que li feia el Xavi Bundó, de RAC1, a la diputada del PSC Meritxell Batet. Tot va ser més sucós que el pa amb tomàquet que m’estava cruspint, però hi va haver diversos moments que haig de reproduir. El periodista li va demanar que aclarís si el PSOE no acceptarà un referèndum sobre la independència de Catalunya. I ella va dir (al minut 33:9): “Nosaltres sempre estem d’acord en un referèndum, però estem d’acord en un referèndum que ens condueixi allà on volem arribar: que és continuar junts”.
Un tros de fuet va passar pel conducte equivocat. En Bundó, tot i que no menjava fuet, semblava tan ennuegat com jo. “Però això no és un referèndum: és imposar una idea...”, va barbotejar. I llavors ella va dir “Sí”. I va afegir que es referia a un referèndum de suport a la reforma de la Constitució. Perquè “Al principi es va dir que el referèndum era una expressió democràtica, però s’ha vist que no. Que el referèndum buscava un sol objectiu: la independència”. I quan en Bundó va puntualitzar “Preguntar-ho”, ella va replicar que això “ja s’havia fet sense garanties el 9-N”. No cal dir que en Bundó, després, li va recordar que la falta de garanties es devia, en part, al fet que diversos partits, com el de Batet, es van negar a deixar que es fes amb garanties.
Ara sabem per què. Perquè un referèndum “amb garanties” només serà possible si ens ha de dur allà on ells volen arribar. Té raó que molts dels que demanem un referèndum amb garanties efectivament voldríem que sortís un sí a independitzar-nos del Regne d’Espanya. Però justament el fet de demanar un referèndum amb garanties vol dir que ens menjaríem el resultat, fos quin fos, com el fuet que jo em menjava diumenge. Aquesta és la diferència entre uns i altres. O entre ella i jo. Però és que jo mai he entès aquesta mena de gent que li pregunta a la parella si el vestit que porta li queda bé, i quan la parella li diu que no gaire, va i s’emprenya.
