28/07/2017

Carta a Neymar: La gràcia de tenir-li mania a algú

2 min
La gràcia de tenir-li mania a algú

No ets de debò d’un equip fins que no li tens tírria a un dels seus jugadors més rellevants. Recordo la mania que el meu tiet sentia per Rexach, la del meu pare per Xavi o la meva, aquests últims quatre anys, amb tu. Ara que ja ens has posat la mel als llavis, Neymar, espero que res no es torci i que te’n vagis al PSG.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les manies fan el futbol extraordinàriament més divertit, perquè cadascú té les seves i, sobretot, perquè no les podem triar. Són elles que ens trien a nosaltres. Comencen d’una manera absolutament irracional i és en una segona fase quan busquem (i trobem) els arguments que justifiquin aquella aversió que sentim per un determinat jugador. Les manies s’hereten de pares a fills, fins que els fills entren en aquella edat complicada en què comencen a marcar paquet generacional i a fotre’s de les manies dels pares.

Com més bo sigui el futbolista a qui tens tírria, més cotitzaràs en les tertúlies de ràdio, bar i Twitter, sobretot si aquesta animadversió la fas compatible amb una predilecció exagerada per un d’aquells jugadors que l’entrenador deixa fora de la convocatòria cada diumenge. Quan un sent una mania d’aquestes característiques no pot permetre que els esdeveniments posin en dubte les seves creences. El meu pare, quan per fi tot el Camp Nou es va rendir als peus de Xavi, es va mantenir inamovible en l’hostilitat que sentia cap a ell. Jo, en canvi, que ja dec ser d’una generació més líquida, t’he de confessar que, després de la teva exhibició la nit del 6-1 al PSG, vaig veure com trontollaven les meves conviccions. Ara ja he trobat l’explicació que més em convé al que va passar aquell dia: t’estaves començant a treballar el teu fitxatge per l’equip parisenc.

Molts dels detractors que has tingut a Barcelona ho són per motius extrafutbolístics: que si la voracitat econòmica del teu pare, que si la fogositat dels amics que t’acompanyen a tot arreu, que si aquesta obsessió per jugar cada partit amb un pentinat diferent, que si les festetes d’aniversari de la teva germana. En el meu cas, els arguments sobre els quals he edificat la meva tírria són més aviat futbolístics: després de quatre anys al Barça, em fa la impressió que continues jugant a un altre futbol. El Futbol Club Neymar. Un talent innegable i extraordinari posat al teu servei i difícilment compatible amb el joc associatiu de tocar i tocar, d’ara tu i ara jo, que és l’ADN d’aquest club. Marxaràs, espero, sisplau, i aleshores sí que l’animadversió del Camp Nou serà unànime. Uns quants ja estem esperant aquest moment per proclamar, orgullosos, que nosaltres ja ho dèiem. Que la nostra és una tírria que ve de lluny.

P.D.

El gran llegat que deixaràs al Barça serà, sobretot, un llegat judicial. Te n’aniràs i el president que et va portar aquí serà a la presó, però no per la manera com et va fitxar. O no encara. Pot passar que fitxis pel PSG i juguis, al mateix temps, als estadis francesos i als tribunals espanyols.

stats