Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Sortir-nos-en

L'exdiputat de la CUP es posiciona en aquest article a favor de facilitar la investidura d'Artur Mas per desencallar el procés

“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.

De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.

El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.

Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.

Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.

Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.

Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT