El bulevard de les vambes de colors

Aquest divendres era festa a Barcelona, i com que era festa a Barcelona, hi havia molta gent que no treballava. I era un no parar d’homes i dones en vambes de colors que corrien o passejaven. Corredors i ciclistes, també, que havien decidit sortir sense pressa després de deixar els nens que sí que tenien escola. Vambes de color carbassa, verd, rosa, gris. Quanta gent en vambes de colors. Vaig pensar que molts de nosaltres, si no tinguéssim aquestes hipoteques salvatges, de quan les feines eren més segures i més ben pagades, podríem treballar menys i tenir temps. I sortiríem cada dia a estirar les cames. Quants gossos, també, que feien festa, perquè feien festa els seus amos. I els que sí que treballàvem una mica vam arribar a casa i ens vam trobar un dinar bo. Unes faves a la catalana, que venien tant de gust, amb el dia.

Mirava a terra i veia vambes verdes. I mirava al cel i veia un estol de cotorres verdes que volaven com preparant-se per a una acció de guerra. Potser que no hi hagués tants cotxes les feia volar més de gust. Es desplaçaven ordenades com les orenetes, però xisclaven molt. Es van aturar totes en un arbre. Qui sap si es volien avituallar. Són una cosa ben estranya, les cotorres. Els teus sentits no les consideren un element genuí del paisatge. Hi ha alguna cosa que et diu que els seus colors verds i llampants, com les vambes dels corredors, no són propis d’aquest racó discret. Sempre has d’alçar el cap per mirar-te-les com una cosa aliena. Però ja són d’aquí.

Va passar un home corrent, que es veia molt que era el primer dia que corria, potser no duraria, anava al límit i panteixava. I el vent va fer volar un angelet, que és el fruit de la planta dent de lleó. Sempre n’hem dit “angelet”. Però semblava un dron.