Publicitat
Publicitat

La construcció d'Espanya

La declaració conjunta, la setmana passada, dels governs espanyol i francès que donava suport a l'eix ferroviari pel centre dels Pirineus (sense esmentar, en canvi, el traçat mediterrani) és un exemple més d'una llarga política econòmica i d'infrastructures nefasta per a Catalunya. Des d'un punt de vista productiu l'aposta pel pas Pau-Canfranc és absurda. La majoria de les exportacions de l'Estat espanyol surten de Catalunya i el País Valencià i, si hi ha un punt ferit de mort a l'economia espanyola i necessitat d'una intervenció urgent és, probablement, la regió valenciana. Des d'un punt de vista redistributiu, la declaració és incomprensible. Un Estat amb cert sentit de la justícia ja hauria fet el Corredor Mediterrani per compensar el dèficit extraordinari d'infrastructures públiques que pateix l'àrea mediterrània.

L'única explicació possible és, naturalment, política. Però no política amb minúscula sinó Política amb majúscula. La política amb minúscula, molt practicada a Espanya com a mínim des de la transició democràtica, consisteix a construir autopistes i vies de tren pels territoris que van votar el partit del govern. Tanmateix, com que aquesta lògica electoral no sembla que funcioni en el cas del corredor ferroviari (els vots i escons d'Aragó són una fracció irrisòria del pes electoral de Catalunya i el País Valencià), cal concloure que el ministre Blanco i els seus assessors (tant els nomenats a dit com, sobretot, els buròcrates inamovibles que poblen els m[in]isteris espanyols) es dediquen a fer Política de la grossa. Aquella que va dirigida exclusivament a la construcció de l'Estat espanyol i a la construcció d'un poder polític central inqüestionable i inatacable des de cap província perifèrica dins del territori "nacional".

Encara hi ha molts catalans que es fan creus, amb el gest atònit i incrèdul, davant de les decisions, econòmicament ineficients, de l'Estat espanyol. S'esveren, però, perquè parteixen d'una premissa equivocada. Fan servir una lògica mercantil o comercial per examinar un problema que és, de cap a peus, estrictament Polític.

Considerin l'exemple de dos individus, C i E, que tenen a l'abast fer un projecte plegats. Si no el fan, cadascú es queda amb el que tenia originalment: un euro per cap. Si el duen a terme, C quintuplica els seus ingressos. E, en canvi, només en guanya dos més. Els resultats són desiguals. Tanmateix, com que tots dos en surten beneficiats, no dubtaran, si porten la barretina del seny al cap, a treballar plegats. ¿No és millor tenir una pantalla de 32 polzades que no tenir-ne cap (independentment de si l'altre n'ha comprat una de 60)?

Al món de la Política les coses segueixen una lògica diferent. Abans d'executar el seu projecte comú, C i E eren iguals. En acabat, C, que pel que sembla és més dinàmic o productiu que E, passa a tenir molts més recursos i molta més capacitat de maniobra que E. Fet i fet, C passa a ser una amenaça per a E. Si E té un mínim de seny polític, es dedicarà, d'entrada, a boicotejar una acció conjunta que el deixaria, en termes relatius, molt pitjor que abans. Dit altrament, vist en termes de poder i no solament de consum de pantalles de televisió, E s'estima més ser pobre però poder parar els peus a C que ser ric i anar segon en els rànquings d'una lliga qualsevol. De fet, E prefereix manar en un país de segona que rebre ordres en un país amb estructura de rellotge suís. (Val la pena insistir que la decisió d'E de no col·laborar amb C no té res a veure amb l'enveja ni es deriva necessàriament de cap mena de ressentiment ètnic. És racional en el joc del poder polític, que és per definició una cucanya amb un sol premi dalt de tot.)

La història de C(atalunya) i E(spanya) ve de lluny. Els catalans, sense poder polític, sempre han utilitzat l'argument comercial per insistir que les seves demandes beneficien a tothom. Ho van fer amb el proteccionisme sense que s'ho acabés d'empassar ningú tret d'aquells que vivien del monocultiu del tèxtil. Ho intentaren amb el discurs modernitzador de la Lliga. Ho mig aconseguiren amb els Jocs Olímpics (aquell gran invent per fer-se perdonar la construcció de les rondes), això sí, després de compensar el sud amb una Expo caríssima i inútil. Ara ho tornen a provar amb la defensa aferrissada de l'eix mediterrani com una manera d'estimular l'economia espanyola. Davant de tots aquests intents, E calla i fa sa guerra. La seva lògica, evidentment, no és la nostra lògica: abans de fer créixer el pastís, prefereix controlar-lo (per després fer-lo créixer, si pot, a la seva manera).

Tot això no té solució. Si C pogués imposar la seva voluntat sobre E, no li caldria disfressar els seus interessos legítims. Però imposar la seva voluntat vol dir compartir un poder polític que E, com és natural, vol retenir per a ell sol. Vol dir reformar una Constitució que fa la feina que convé a E. Els catalans reformistes, els catalans que apel·len al bé general, volen fer quadrar el cercle. És veritat que Europa, governada per una lògica diferent, pot ajudar Catalunya. Però, el cercle, per definició, no es pot quadrar. I, per tant, el millor que pot fer C és sortir del cercle abans que s'estrenyi tant que l'acabi escanyant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT