Publicitat
Publicitat

El debat nacional és debat social

Quan parlem de les relacions de Catalunya amb l'Estat hem de ser conscients que existeix una crisi d'una triple dimensió. En primer lloc, una crisi política: l'estat espanyol ha manifestat un inequívoc rebuig jurídic, polític i intel·lectual a qualsevol avenç nacional de Catalunya. L'entesa amb Espanya és manifestament impossible, atès que no existeix cap mena de voluntat d'entendre o d'empatitzar.

En segon terme, una crisi econòmica. El nostre país viu un dèficit fiscal insostenible. Les relacions Catalunya-Espanya no poden comparar-se amb cap altre cas. Actualment, aquest espoli anual es xifra entre 16.000 i 18.000 milions d'euros, i l'acumulat des de l'any 1986 és una xifra que s'acosta als tres-cents mil milions d'euros, cosa que significa que en aquest període Catalunya ha aportat tres vegades més recursos a Espanya que la mateixa Unió Europea.

I en darrer terme, una crisi democràtica que fa que els poders públics legítims de Catalunya no puguin resoldre de manera eficient els problemes i les necessitats del col·lectiu sobre el qual tenen responsabilitat i, a més, no disposin de vies democràtiques per canviar la situació.

Davant del context descrit, el país necessita trobar el camí per afrontar definitivament el problema nacional, que és alhora un problema social. La simbiosi de les dues cares del catalanisme d'esquerra (eix nacional i eix social) és cada cop més evident i necessària. No ens adonem que els debats estèrils al voltant d'aquesta suposada dicotomia afebleixen la nostra reivindicació nacional en la mateixa mesura que rebaixen la nostra capacitat d'actuar des de la radicalitat social.

En vista d'aquest escenari, l'espai de l'esquerra nacional hauria d'afrontar primer l'eliminació del tacticisme i l'electoralisme en la manera d'actuar. Els millors exemples els hem tingut en el debat sobre el pacte fiscal i en la discussió sobre el caire que ha de tenir l'Onze de Setembre d'enguany. En aquestes qüestions algunes formacions han defensat posicions que no atenien la major -aconseguir més poder polític i econòmic per a Catalunya-, en contraposició amb el que passa al País Basc, on tots els partits van plegats, tots, en la defensa del sistema de finançament que tenen.

En segon terme, en aquest procés és necessari desmuntar determinats tòpics. N'anomenaré només tres.

El primer és el que associa dreta i reivindicació nacional. Aquesta identificació interessada és falsa. El moviment abertzale, per exemple, és més nacionalista que ningú i és alhora un moviment de radicalitat democràtica i social que té els seus orígens en la lluita obrera. Per altra banda, la història del catalanisme polític ens demostra que els seus orígens van ser l'obrerisme il·lustrat, el laïcisme i la radicalitat social.

El segon és la identificació de concert econòmic o d'independència amb insolidaritat. Davant d'això hem de preguntar-nos: ¿és insolidari disposar de recursos o de poder per respondre a les necessitats més bàsiques dels ciutadans sobre els quals el poder públic català té una responsabilitat directa? En el cas del concert econòmic, abans de discutir què es vol fer amb els recursos públics que generaria -que generen els ciutadans-, el primer que cal és assolir-lo. A partir d'aquí, de la voluntat política del col·lectiu n'ha de sorgir un grau més alt o més baix de solidaritat.

El tercer tòpic a desmuntar és el que titlla de nacionalista la reivindicació d'acabar amb el dèficit fiscal. Reclamar la reducció del dèficit fiscal és clarament una reivindicació de caire social. Per aconseguir una societat més justa es necessiten recursos.

Finalment, per trobar el camí descrit cal saber actuar amb generositat i admetre renúncies. Una ràpida lectura dels documents congressuals recents de les formacions polítiques "centrals" del nostre país ens permet trobar-hi una coincidència: tots reivindiquen el seu paper unilateral com a pal de paller o referent de la reivindicació nacional. La manca d'empatia política és evident.

Cada partit ha de tenir el seu model social clarament definit. És interessant que aquests models es contraposin i dialoguin en el debat polític pur sense dogmatismes, perquè d'aquesta dialèctica n'ha de sorgir una millora continuada de la nostra societat. Però quan del que es tracta és d'assolir quelcom relatiu als nostres drets col·lectius, és més eficaç actuar amb una única veu, prèviament pactada, deixant de banda la lluita partidista o electoralista. Perquè si no tenim més poder polític no tindrem més recursos, la qual cosa voldrà dir que seguirem sense tenir la capacitat d'actuar socialment.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT