Publicitat
Publicitat

La dècada Bin Laden

Després d'un viatge d'una setmana al Pròxim Orient, la principal impressió que tinc en arribar a Washington és que Bin Laden ens ha fet una mala jugada a tots.

Em refereixo sobretot als països àrabs, els Estats Units i Israel, que han de sortir de forats més profunds que mai gràcies a la dècada Bin Laden -del 2001 al 2011- i que tenen menys autoritat política que mai per prendre les decisions necessàries per sortir d'aquests forats.

Comencem pels àrabs. El 2001, Ossama bin Laden va atemptar contra el World Trade Center i el Pentàgon. Pocs mesos després, el 2002, l'ONU va publicar l' Informe sobre el desenvolupament humà àrab , que descrivia les patologies que havien propiciat l'aparició d'Al-Qaida i recomanava els remeis per curar-les. L'informe, elaborat per especialistes àrabs, afirmava que els països àrabs tenien tres dèficits gravíssims: un dèficit de llibertat i respecte als drets humans com a base d'una bona governança, un dèficit de coneixements a causa d'una insuficient escolarització i un dèficit de capacitació de les dones.

Però els Estats Units i el món àrab, en lloc de tenir en compte aquest informe per definir conjuntament el seu pla d'acció post-Bin Laden, en van fer cas omís. De fet, Washington va donar carta blanca als dictadors àrabs perquè collessin encara més el seu poble, a condició que arrestessin, interroguessin i mantinguessin els militants islamistes al seu país, i que els eliminessin perquè eren una amenaça per a nosaltres. La idea no era donar-los carta blanca, i era veritat que teníem un problema de seguretat amb els jihadistes; tampoc no volíem renunciar a la nostra defensa de la llibertat, però els dirigents àrabs, com l'egipci Hosni Mubàrak, s'adonaven de quines eren les nostres prioritats. Per això Mubàrak va arrestar l'únic egipci que va gosar presentar la seva candidatura a la presidència en les últimes eleccions, i per això Mubàrak i altres autòcrates van nomenar els seus fills com a successors.

Mentre els dirigents àrabs asfixiaven cada vegada més el poble, van arribar el Facebook, el Twitter i les càmeres dels mòbils, que van permetre compartir reivindicacions, organitzar revoltes, perdre la por i posar en evidència aquests dirigents: "Somriu, la teva brutalitat surt a la càmera indiscreta".

Això és una bona notícia. La mala notícia és que, per culpa de la dècada Bin Laden, aquests països àrabs que acaben de recuperar la llibertat són dins d'un forat encara més profund en matèria de desenvolupament econòmic, creixement demogràfic i reformes educatives. Tots tenen un munt de feina si volen posar-se al dia, cosa que requerirà doloroses reformes econòmiques i educatives.

Ara, però, tal com es veu de seguida si es visita el Caire, a Egipte hi ha un buit polític i, si de cas, es tendeix cap a una economia més populista i menys orientada al mercat. Tanmateix, a canvi de les injeccions d'efectiu, de ben segur que Egipte haurà d'acceptar algun paquet de reformes i mesures d'austeritat com els de l'FMI i haurà de reduir el funcionariat, precisament en un moment en què la desocupació està pels núvols. En aquest moment no hi ha cap dirigent ni partit polític egipci amb l'autoritat necessària per dur a terme aquestes reformes.

Als Estats Units, el president George W. Bush va aprofitar la recessió econòmica posterior a l'11 de Setembre per aprovar una nova rebaixa d'impostos que no ens podíem permetre. Tot seguit va ampliar les prestacions de medicaments del Medicare -el programa d'assistència sanitària per a majors de 65 anys-, una cosa que tampoc ens podíem permetre i, com a seqüela de l'11-S, va començar dues guerres però no va apujar els impostos per pagar-les, en un moment en què hauríem d'haver estalviat diners en previsió de la jubilació de la generació del baby boom . Així, el forat fiscal del país és més profund que mai, i els republicans i els demòcrates, en lloc d'unir-se i reunir l'autoritat política necessària per demanar-nos que ens estrenyem el cinturó després dels excessos, es limiten a demonitzar-se mútuament.

L'analista polític israelià Yaron Ezrahi assenyala: "La governabilitat es basa en l'autoritat que es genera de dues maneres, a través de la confiança o de la por. En aquests moments aquestes dues fonts d'autoritat s'estan desintegrant". Els líders àrabs governaven servint-se de la por, però el poble ja no els tem. I les democràcies occidentals governaven gràcies a la confiança que suscitaven, però avui les societats estan més dividides que mai.

Israel té el mateix problema. La imprudent decisió de Iàsser Arafat de desencadenar una Segona Intifada en lloc d'acceptar el pla de pau del president Bill Clinton, que incloïa la coexistència de dos estats, combinada amb l'auge de Bin Laden, que va desviar els EUA de perseguir amb prou energia el procés de pau, van donar als israelians carta blanca per continuar construint assentaments a Cisjordània. Actualment a Cisjordània i Jerusalem est hi ha uns 500.000 colons.

En absència d'una inesperada proposta palestina, i fins i tot encara que n'hi hagi alguna, no veig que hi hagi ara cap líder israelià amb prou autoritat perquè Israel es retiri de Cisjordània. Per tant, ara per ara, Bibi Netanyahu i Bin Laden han guanyat: a curt termini, Bibi conservarà Cisjordània, on 300.000 jueus ocupen el territori de 2,4 milions de palestins. I a llarg termini, Bin Laden contribueix a la destrucció d'Israel com a democràcia jueva.

Per tots aquests motius, al Caire, a Washington i a Israel, em faig la mateixa pregunta: "Qui l'hi dirà a la gent?" Qui dirà a la gent com és de profund el forat que Bin Laden ens ha ajudat a cavar a tots nosaltres durant aquesta última dècada? I qui dirà a la gent fins a quin punt serà difícil i necessari sortir-ne?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT