El dol segons cadascú
Tenia poc més de seixanta anys quan jo la vaig conèixer. Era una dona amb una imatge que impactava. No gaire alta, grassoneta, amb uns pits enormes. Tenia un cabell abundant que duia sempre pentinat de perruqueria, ben crepat per guanyar un parell o tres de centímetres. I anava molt maquillada: base per a cara i escot, ombra d’ulls fumada, ratlla molt marcada i els llavis d’un vermell rotund.
Era gallega, d’un poblet molt petit a prop de Lugo, del qual no recordo el nom. Tot i que feia més de quaranta anys que vivia a Andalusia, no havia perdut gens ni mica el seu accent, aquella cantarella que endolceix tot el que diuen els gallecs, encara que t’estiguin maleint els ossos.
Es deia Estefania, però tothom li deia Fanny. Escrit amb dues enes i una i grega, especificava cada vegada que algú li preguntava el nom. Li esqueia molt, Fanny. És un nom presumit.
La Fanny havia quedat vídua ja feia anys, però parlava molt sovint del seu marit, el Celso, un home, segons deia, amb un gran sentit de l’humor, que la feia riure només per poder sentir la rialla d’ella, tan musical. I, en recordar-ho, la Fanny reia i els pits se li movien amunt i avall.
Havien tingut tres fills: el Celsiño, que era advocat com el pare i tenia uns fills bessons; l’Adelai, que era com una rèplica rejovenida de la seva mare, idèntic pentinat, idèntica pitrera, idèntica rialla musical, mare d’una Fanny, i el petit, el Darío, que s’acabava de casar i vivia a Madrid. Aquest era l’únic lament que vaig sentir-li, a la Fanny: no tenir a la vora el fill petit, “ o meu neno ”. Segons ella mateixa explicava, el més afectuós, el que la feia riure amb més facilitat, el que s’assemblava més al seu pare.
Un matí gelat de febrer, el Darío va sortir al balcó, al setè pis d’un bloc del barri de La Concepción, per penjar un test d’aquells que fan bonic perquè les fulles cauen amb un devessall de verd. S’havia enfilat a una escala i un cop de vent el va fer caure daltabaix. Només tenia trenta-cinc anys.
Vaig veure la Fanny unes setmanes després. Algú del seu entorn m’havia fet arribar, sense cap bona intenció, que estaven molt amoïnats per ella, que creien que no era conscient de la desgràcia perquè es vestia i es maquillava com abans, com si res no hagués passat.
La Fanny va rebre amb gust la meva abraçada i quan jo li vaig dir -com feia sempre perquè sabia que li agradava- que feia molt de goig, ella, amb l’horror nítidament instal·lat als ulls, em va respondre: “Em fa por que, si no vaig maquillada i ben pentinada, el Darío no em reconegui, quan em busqui des d’allà dalt...”
Si hi ha alguna cosa que no es pot fer és jutjar la manera com cadascú viu el dol. M’hi ha fet pensat la notícia de la mort de la Fanny i l’he recordada.
