Publicitat
Publicitat

Els efectes Rufián

MARCA. Per què ERC necessita Gabriel Rufián? Hi ha moltes respostes, però potser s’hauria de començar dient que el partit de Junqueras no necessita un Rufián, sinó que en necessita molts. De fet, si en tingués molts, Rufián no tindria els focus de l’opinió pública tan a sobre. Rufián no és només un diputat o un portaveu. És una marca, un missatge i fins i tot un model de país. No és el candidat ideal per a ERC, el seu perfil polèmic comporta riscos i genera fins i tot rebuig, però tots aquests inconvenients s’empetiteixen davant l’evidència que Rufián és, sobretot, un cop de maça contra els tòpics i els prejudicis, una esquerda en la concepció granítica de la Catalunya actual, un antídot contra els etiquetatges simplificadors. ERC necessita Rufián perquè Rufián no sembla d’ERC. Si ERC vol assemblar-se a la Catalunya real -i és evident que ho vol-, és normal que li doni protagonisme. Catalunya està plena de Rufians, i el partit que la governi necessita tenir-ne molts. En cas contrari, el partit de Macià i Companys no travessarà mai el seu particular Teló d’Acer, que és el vell cinturó roig de Barcelona.

GOSADIA. Cap partit català no es pot permetre una etiqueta ètnica o essencialista. El país és massa divers. Per això ERC buscava un Rufián, i per això -n’estic segur- Ciutadans sospira per un portaveu que parli una mica bé el català, si pot ser amb accent de Vic o de Girona. En el cas dels republicans, Rufián serveix un doble objectiu, perquè el seu tarannà el connecta amb els votants que se senten espanyols i també amb les classes populars metropolitanes, cosa que dificulta el missatge dels que defensen que l’independentisme és una trampa burgesa. Quan Rufián parla a Madrid deixa anar tòpics i tuits que de vegades fan envermellir, però la seva gosadia, la seva calma torera, arriben a un públic que ni votava ERC ni sabia que existia, i li asseguren minuts de televisió en canals on el seu partit era ignorat. Una part de l’opinió pública respecta més el seu desparpajo que les virtuts tradicionals del pactisme català (la teòrica astúcia, el teòric seny). I molts catalans de soca-rel, els mateixos que miren Sálvame d’amagat, s’exciten quan senten un noi tan torero defensant la independència en castellà.

HURACÀ. El problema és que l’aposta per Rufián és sobretot mediàtica, i els huracans mediàtics sovint ho escombren tot. Dimecres, l’huracà Rufián (en coalició, un cop més, amb la premsa) va eclipsar l’escandalosa, vergonyosa declaració de De Alfonso i Fernández Díaz al Congrés. El PP es va aprofitar del seu afany de protagonisme per tapar la seva immundícia. En ocasions, sembla que la força del seu propi ressò podria devorar el mateix Rufián, si no té en compte que la televisió pot ser encara més cruel que la política. “Beneït problema!”, deuen pensar a la sala de màquines d’ERC, un partit tants anys avesat a la marginació mediàtica. Les enquestes, però, indiquen que Rufián és ben lluny de suposar un problema per a ell mateix o per a les sigles que defensa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT