Orgullosa, ós, d’ella, ell
Llegeixo que la Generalitat impulsa un programa interessant anomenat Créixer en família a tot Catalunya. Per mitjà de tallers, les famílies que ho vulguin podran compartir experiències educatives. M’aturo a la llista de coses que et proposen per tenir una bona relació amb la progènie. Per exemple, el punt 1 diu: “Li mostro afecte i se sent estimat/da”. I el punt 3: “Em sento orgullós/a dels seus resultats”. Com veieu, doncs, qui ha redactat el text ha fet això de doblar el gènere, donant a entendre, per tant, que el masculí en llengua catalana ja no és genèric.
El punt 3, però, diu això: “Li dedico temps a ell o ella”. Per què “ell o ella”? No calia. Amb un “li dedico temps” ja queda entès. Però si hi posa “ell o ella” per què no hi posa, també, “o ells o elles”? Si no queda clar el gènere, per què el nombre sí?
Esclar que, llavors, al punt 4 m’hi trobo aquesta frase: “Ens ho passem bé jugant junts”. Ai, carai. I per què no ens ho passem bé jugant junts/tes? Potser perquè l’autora/or se n’ha descuidat? Potser perquè és una/un autora/or poc empoderada/at? O perquè és feixuc llegir “junts/tes” i ja s’entén que es refereix a tots dos sexes? Home. Llegir “tots i totes” també és feixuc!
En fi, l’últim punt diu “em cuido a mi mateix/a per cuidar millor el meu fill/a”, on, per ser coherents haurien d’haver escrit “per cuidar el meu o la meva fill/a”.
Per evitar aquestes barres tan pesades, jo tiraria pel dret i faria com els transformistes dels cafès teatres i com els de la CUP, que tracten sempre tothom en femení. Però si doblem el gènere, l’hem de doblar en tot el text, perquè si en un mateix text només el doblem quan Déu ens ho dóna a entendre, en el moment en què deixem de doblar-lo estem indicant que ens referim exclusivament al masculí. És a dir, quan al penúltim punt llegim que “Fomento la relació amb la família, els amics i l’escola”, en aquest context s’entén, ras i curt, que la/el, nostra/e, filla/fill no té amigues.
