Publicitat
Publicitat

El federalisme, fracàs generacional

El federalisme ha estat sempre la mar per on han navegat la majoria de naus de l'esquerra catalana, del segle XIX ençà. De Pi i Margall a Maragall, ha estat una producció exclusivament catalana. Fins al franquisme, ser d'esquerres era ser també republicà. Després de la dictadura, el republicanisme dels federals va ser un llençol perdut a la bugada de la Transició i, doncs, va deixar d'adjectivar la definició federalista. Les propostes per organitzar la pluralitat nacional a l'Estat espanyol, i articular-lo d'acord amb aquesta realitat, han vingut sempre de la perifèria peninsular i, més exactament, de Catalunya. Des d'Espanya, ni la dreta ni l'esquerra no han dissenyat mai una arquitectura institucional per donar cabuda a les diferents nacions que integren l'Estat, simplement perquè, com que no s'ho creuen ni s'ho han cregut mai, no en tenen cap necessitat. A tot estirar, una mà de pintura i uns quants envans enlaire o de més, però conservant sempre les parets mestres, no fos cas que l'edifici s'ensorrés.

L'Estat és d'ells i nosaltres només en som simples llogaters que paguem, això sí, un lloguer desproporcionat per viure-hi, sense que s'ho mereixi cap ni una de les prestacions del bloc de pisos. El lloguer és caríssim, la convivència amb els veïns cada cop va més malament i això genera una incomoditat creixent que ens fa perdre molts esforços i oportunitats per a causes millors. És cert que, durant dècades, Pi i Margall va ser objecte de devoció a l'Espanya progressista - contradictio in terminis ?- , fins al punt d'alçar-se-li veritables altars laics. Sense gosar qüestionar la fe federal dels progressistes espanyols, el cert és que mai no han destacat com a gaire practicants.

Mentrestant, l'esquerra catalana ha brandat sempre el federalisme com a talismà taumatúrgic de tots els mals plurinacionals, sense considerar, però, que a Espanya no li interessava ni poc ni gens federar res, encara menys si era en clau nacionalitària, a tot estirar federar un grapadet de províncies per fer vés a saber què i complir l'expedient. El federalisme català ha estat la clau que obria tots els panys, però per obrir un pany hi ha d'haver, pel cap baix, porta. El federalisme de l'esquerra catalana era l'argument rigorós a voleiar davant l'independentisme minoritari o l'autonomisme-peix al cove del catalanisme conservador. Però això s'ha acabat i ja no hi ha més cera que la que crema.

Per federar-se han de ser, tirant curt, dos. I a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres. Ja no serveix continuar apel·lant al federalisme, si no es fa un pas endavant i, per fer-lo creïble, es posa com a objectiu federal un estat per a Catalunya. Amb qui, doncs, hauria de federar-se Catalunya? Amb Espanya? Amb Madrid? Amb Múrcia i Cantàbria? I dels altres què en farem? Disset estats i dos estatets nord-africans per no discriminar ningú? El federalisme ni a Espanya el volen, ni aquí ningú ha explicat mai, seriosament, de què anava la cosa. No se'ns pot fer passar amb passeres durant més temps, com a coartada impotent per frenar l'avenç d'altres opcions. Haurem d'esperar un segle més?

L'Estatut de Núria (1931) definia Catalunya com a "Estat". Espanya no ho va acceptar. A la Constitució espanyola (1978), l'únic cop que hi apareix el mot "federació" és per prohibir-lo. Com han de fer-s'ho els que s'han passat la vida parlant de federalisme i ara constaten que és impossible? Quantes generacions de catalans d'esquerres no han abocat esforços a bastir un edifici que, de fet, era de sorra? Reconèixer-ho és propi de gent valenta, perquè és el reconeixement del fracàs de més d'una generació. Com em deia un destacat polític: "Tota la vida fent de comercial de la Pepsi i al final descobreixo que la bona és la Coca-cola. Qui em creuria, ara, si dic que ja no hi ha més sortida que la independència i que Espanya ni ens hi vol ni ens convé?" "Tothom, perquè els federalistes de tota la vida sou els més legitimats per explicar la seva inviabilitat. La teva actitud seria valenta", vaig dir-li. Doncs, això.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT