Publicitat
Publicitat

Jo vaig ser una 'filla tigre'

Els pares us van dir mai imbècil, dolent, inútil, desgraciat? Us van clavar una clatellada, un assot o una panadera? Us van prohibir veure la televisió i us van obligar a estudiar un instrument musical hores i hores?

La majoria dels meus amics occidentals van quedar parats quan els vaig dir que tots aquests tractes els vaig rebre jo quan era petita. Però a Hong Kong no hi havia res d'estrany en això: és la disciplina normal que en la cultura xinesa els pares imposen als seus fills.

Cal, però, fer algunes remarques per als que es van indignar per aquesta manera estricta que tenen els pares xinesos d'imposar la disciplina, a la qual Amy Chua, en un llibre controvertit que acaba d'aparèixer, ha fet referència amb l'apel·latiu mare tigre . La majoria dels pares xinesos tenen una visió hobbesiana del món. Pensen que la seva obligació és endurir els seus fills i proveir-los de totes les armes i competències que calen per sobreviure en un entorn cruel.

Com els típics pares xinesos descrits per Amy Chua, la meva mare volia que fóssim forts. A casa, la manca d'interès o d'aptitud no era cap excusa per fer res malament. Si no te'n sorties, calia treballar més.

Estava acostumada a tocar el piano una hora al dia pel cap baix; i quan no hi havia escola, tres. A la televisió, només ens hi deixaven veure les notícies. Quan em posaven menys d'un 90 sobre 100 en un dictat (és a dir, dues paraules malament), havia d'explicar per què havia baixat.

Jo no em delia per les festes i les vacances: per a mi, només significaven més hores d'assaig musical, llargues sessions de feina escolar, estudis i deures. (No n'acuseu els pares: aquí, les escoles es vanten de posar una gran quantitat de deures i de fer proves i exàmens molt sovint.) Va funcionar la pressió de la meva mare? D'alguna manera, sí. Mai no vaig ser la millor de la classe; però estava sempre per damunt de la mitjana. Vaig estudiar en un prestigiós internat d'Anglaterra, tinc dues carreres i vaig aconseguir una beca de recerca a Oxford. Amb 14 anys, vaig aprovar amb bona nota una prova d'accés als estudis de piano i amb 17 any vaig tocar un concert per a piano i orquestra.

Les altes expectatives em van obligar a treballar de valent. Des de molt petita, si no ho feia prou bé, m'angoixava, perquè sabia que m'ho passaria malament. Sempre m'esforçava al límit de les meves possibilitats, mai no em permetia cedir o deixar-ho estar, encara que la feina fos molt dura.

Aquesta manera de fer dels pares pot servir per a fer del fill un triomfador? Si ens fixem en els èxits acadèmics i musicals, la resposta és sí. Només cal que ens fixem en els internats asiàtics que produeixen tots aquells prodigis de la música i genis de les matemàtiques. Però hi ha un anvers de tot això: com a supervivent d'aquest règim, crec que sovint el que impulsa aquests nens cap a l'èxit és una enorme inseguretat, perquè creuen que la família i la societat només els estimaran si segueixen sempre al capdamunt.

Fins i tot en fer-te gran, encara pateixes les seqüeles de les paraules punyents i els insults. Al darrere de la determinació d'excel·lir de molts joves xinesos hi ha l'ansietat i la por que els posin en ridícul i els avergonyeixin si no triomfen.

Aquesta filosofia dels pares és incapaç de proporcionar una veritable autoconfiança; en canvi, crea una inseguretat tan persistent que els fills passen la resta de la seva vida intentant demostrar-se el seu valor com a persones.

Conec moltes persones que van ser educades d'aquesta manera i van acabar tenint una relació tibant amb els seus pares. Alguns potser han fet una bona carrera professional, però els empipa no haver pogut esbrinar qui són en realitat. Els que no han tingut tant d'èxit mai no s'han pogut refer de la baixa imatge que tenen d'ells mateixos.

Com a mare, no m'importaria tenir un fill que fos un alumne 10 , i alhora un prodigi de la música i de les matemàtiques. Tanmateix, el que em sembla més important és desenvolupar una personalitat sana i equilibrada, amb un respecte per un mateix i una autoconfiança genuïns, i amb un recte sentit dels valors morals. No pas un nen que busca l'èxit, per inseguretat, competitivitat o un sentiment desesperat d'inadequació, sinó per un veritable desig d'aprendre i de descobrir les coses.

¿Què és millor per al nostre món: estar ple d'individus emocionalment insegurs o de persones no tan brillants però amb confiança en elles mateixes?

Com a filla tigre , em penso que sé la resposta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT