Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

El final del compte enrere

Amb la convocatòria d'eleccions al Parlament es corrobora l'evidència que s'arrossega de fa dies: des de la passada Diada (diguem-ne el dia D), fins a l'hora d'avui (diguem-ne l'hora H) en què tindrà lloc la cimera Mas-Rajoy, hem estat vivint una mena de compte enrere al llarg del qual hauria d'haver estat possible escoltar o llegir algun argument de pes a favor de la permanència de Catalunya dins l'estat espanyol. No ha estat així. Hem comptat els dies des de la compareixença de Mas al Ritz madrileny (deu, nou...) i no hem sentit ni llegit res que no oscil·li entre l'exabrupte, la coacció i l'ofensa pura i simple no ja contra cap sentiment nacional, sinó contra la intel·ligència dels individus. Com a màxim algunes persones, públiques o no, s'han singularitzat des de diferents punts de les Espanyes amb missatges a favor del respecte i el diàleg. Això ha estat òbviament d'agrair, però també ha resultat insuficient en la tessitura en què ens trobem. Ben segur que dins l'independentisme català hi trobarem rampells al·lucinatoris, però, ara com ara, són insignificants en comparació amb la virulència que governa el discurs, o el relat, de l'espanyolisme hegemònic: aquell que s'expressa ni més ni menys que a través d'unes estructures que, aquestes sí, són d'estat.

La més significada d'aquestes estructures no és altra que la del cap d'estat, que ha representat a la perfecció això que diem. Estem avesats a fer broma sobre un rei d'Espanya que ens ho posa massa fàcil, però això no treu que la seva importància dins el sistema institucional espanyol sigui del màxim nivell: a posta es tracta d'una figura que troba el seu sentit en el fet d'actuar com el comodí al qual sempre pot recórrer el govern espanyol de torn quan es tracta d'encarrilar conflictes (d'estat) particularment delicats. La Corona és el santcristo gros que l'estat espanyol guarda dins la sagristia per treure'l a desfilar quan les coses van mal dades. Doncs bé: la pobresa argumentativa de la famosa carta del monarca no va ser més que un malaurat reflex de la mena de bajanades que hem hagut de suportar en els últims dies. I, a més, escrit en una retòrica casposa que tan sols ha multiplicat la buidor de la infeliç epístola borbònica i de tot el que volia representar.

Tot plegat ha estat una llàstima, com ho és sempre que els crits i les gesticulacions agressives i ridícules substitueixen el que hauria de ser allò que Josep Pla descrivia com una discussió entranyable. Aquí, l'entranya ha cedit completament el lloc a la víscera. La llàstima no ho és tant, sospito, per als catalans, que ja hi estan avesats, sinó per als espanyols (vull pensar que molts, tanmateix) que esperaven més dels seus representants. Ara, però, això ja no té remei: avui s'acaba el compte enrere, i, sigui quin sigui el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy, el que comença d'ara endavant és l'hora Zero. El mínim era convocar eleccions, però, a diferència del sobrepassat Rajoy, Mas continua sabent estar a l'altura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT