Publicitat
Publicitat

Qui fou més franquista: Fraga o Suárez?

En la mort de Manuel Fraga s'ha remarcat el seu mèrit d'integrar els franquistes a la democràcia a través d'Aliança Popular [AP]. Però aquesta visió de la Transició negligeix que el partit que s'erigí des de les estructures franquistes no fou AP, sinó la Unió de Centre Democràtic [UCD], que liderà Adolfo Suárez. Que aquest fet passi inadvertit indica l'habilitat dels "franquistes reformistes" que l'integraren per esdevenir -ras i curt- "reformistes". ¿Realment fou AP més franquista que UCD? Depèn de com es miri.

La UCD sorgí de les cendres del Movimiento. El centrisme s'improvisà des del govern i uní quinze partits al servei del president perquè aquest -assenyala Paul Preston- " tenía acceso a los fondos del Estado y controlaba el mecenazgo gubernamental, así como las redes de radio y televisión ". El resultat fou un partit clientelar, el caràcter "oficial" del qual es posà de manifest quan en algun cas pagà la propaganda amb diner públic.

Originalment absorbí la classe política més jove del règim i molts excàrrecs del Movimiento Nacional -el partit únic de la dictadura- quan fou dissolt l'abril del 1977, a la vegada que els seus arxius foren destruïts. S'obrí així un horitzó ple de possibilitats per als nouvinguts a la democràcia.

AP, en canvi, tingué una gestació diferent. El projecte inicial de Fraga passà per Reforma Democràtica [RD], un partit presentat a Madrid el febrer del 1976 com " un movimiento de clases medias, de profesionales, de personas que quieren mantener las conquistas realizadas por la paz de Franco, pero que también quieren reformar ". Els plantejaments del primer nucli fraguista eren heterogenis i alguns components arribaren a defensar el divorci, els anticonceptius gratuïts i l'avortament en certs supòsits. Significativament, al comitè executiu de RD el vocal de Catalunya fou Francisco Guillamón, excombatent republicà socialista que havia estat empresonat.

AP: del reformisme al "franquisme sociològic". Però Fraga deixà de banda aquesta aposta per diferents motius, segons la historiadora Cristina Palomares. Entre ells hi inclou diversos incidents succeïts entre el març i el maig del 1976 (com els fets de Vitòria i els de Montejurra) que qüestionaren la seva imatge per liderar el canvi polític; la manca de fons per bastir una alternativa a Suárez, i el convenciment que una aliança d'associacions de l'interior del Movimiento atrauria suports econòmics i electorals (fins al 66% segons les enquestes). En evolucionar així, Fraga hauria pogut cercar eventualment la confiança del búnquer per tal de succeir Arias com a president si dimitia (com féu aquell juliol). En qualsevol cas, l'exsecretari general d'AP Jorge Verstrynge afirmà que el polític gallec veia el gran nínxol de vots en "el franquisme sociològic" i temia la competència de la ultradreta.

El resultat fou que Fraga promogué AP com una federació de partits que es dretanitzà en incorporar els de sis notoris franquistes: Laureano López Rodó, Licinio de la Fuente, Cruz Martínez Esteruelas, Enrique Thomas de Carranza, Gonzalo Fernández de la Mora i Federico Silva Muñoz, que -juntament- amb Fraga conformaren els anomenats popularment "set magnífics".

Tots eren franquistes. La irrupció d'AP fou aigua de maig per a un Suárez que pogué accentuar el seu perfil liberal. La revista Cuadernos para el diálogo l'octubre del 1976 fou diàfana: "El milagro se ha producido: el Gobierno puede tener una oposición a su derecha que le permita jugar de cara a la opinión pública el papel de centro ". D'aquesta manera, a les primeres eleccions celebrades el juny del 1977 els candidats d'AP foren blanc dels atacs d'UCD, acusats de "franquistes".

López Rodó denuncià el tripijoc a què es veia sotmès: " «En cuanto a la tacha que se nos hace de que hemos colaborado con Franco, yo les diría a los señores de UCD q ue lancen la primera piedra». A cuantos colaboraron con Franco se les podría aplicar las palabras de Shakespeare referidas a Julio César: «¡Todos le amasteis alguna vez y no sin causa!» "

La pugna UCD-AP, doncs, fou en gran mesura una lluita d'exfranquistes. ¿Eren originàriament opcions molt diferents AP i UCD? No per a Fraga, que denuncià irritat que Suárez li havia robat la idea del "centre": " Un hombre inventa una cosa y luego es otro el que gana dinero con el invento ". Aquesta fou la paradoxa de Fraga: descobrí ben aviat les virtuts del centre, però fou incapaç de capitalitzar-ho i es projectà com un extremista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT