Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

La gestió del temps

L'endemà que Guardiola debutés com a entrenador (31 d'agost del 2008, derrota per 1-0 al camp del Numància) els lectors van penjar aquests comentaris al peu d'un article en un digital. Comencem amb els profetes: "L'embarrancada d'aquest any serà memorable. L'equip no aguantarà l'esforç físic que Guardiola vol fer". "El que ens espera no és altra cosa que fracàs". També hi ha els que ja ho sabien: "Però què esperaven d'aquesta conya de Guardiola?" "No hi ha entrenador, i a l'aprenent li han permès comprar jugadors dolents". "Guardiola no està preparat per entrenar el Barça. El nen de Sant Pedor [sic] sempre serà això, un nen". Tornen les urgències: "Dimissió ja. Duros a quatre pessetes, fracàs". I s'ofereixen dos noms: "Jo hi hauria posat el Laudrup" i "Si volem menuderies, mal assumpte. Mourinho, el tècnic adequat".

Just a les antípodes dels llestos del veredicte exprés, Pep Guardiola, que s'ha estat tota una temporada per decidir si havia de plegar. El tècnic va verbalitzar abans de Nadal que aquest any plegaria, però vivia amb el dubte. Hi havia dies que parlava del que calia fer a l'equip l'any que ve i d'altres en què tenia més clar que se n'aniria. Dubtava perquè notava el famós "buit", perquè no se sentia al 100% d'energia i d'alegria, una condició sine qua non perquè s'embarqués en el projecte, i perquè, al mateix temps, sabia que era molt fort el que deixaria enrere. Al cap i a la fi té 41 anys, el futbol és la seva vocació i fer d'entrenador la seva feina més que probable en el futur. El seu dubte va alimentar el silenci dins el club, on n'hi havia que no se l'acabaven de creure i d'altres que no se'l volien creure, amb l'esperança que s'hi repensés. Fins al final, ningú del seu cercle més íntim sabia com acabaria. Quan després del Chelsea va dir "ara ja toca", ja havia decidit que plegava, i Zubizarreta va haver de deixar de rumiar en silenci la solució Vilanova per proposar-la a Rosell.

I llavors, dues hores abans de la roda de premsa per anunciar que no continuaria, Guardiola va saber que aquell acte es convertiria, també, en el de l'anunci del nom del nou entrenador, i que seria finalment el seu ajudant, que s'hi va comprometre aquell dia sense gaire més temps per pensar. Tot plegat va ser inesperat per a algú que havia necessitat mesos per entendre ben bé què sentia i que s'hauria estimat més jerarquitzar una notícia darrere de l'altra, i no tot alhora, algú a qui calia temps per assimilar que part del seu nosaltres del últims quatre anys no marxaria amb ell, i que al camp del Rayo tindria assegut al seu costat el futur entrenador del Barça. No hi va haver traumes, ni ruptures, ni enemistats, sinó més aviat una sorpresa estranya. Però un cop plegava, les necessitats informatives del club i del mister ja no eren les mateixes. El club creia que ja havia esperat prou.

Les circumstàncies del final de Guardiola no seran mai tan importants com el seu llegat, però importen, i es comprèn, perquè Guardiola ha importat molt en la vida de molta gent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT