El groc i el rosa

N’hi ha que ho fan groc volent, perquè fer-ho groc és fer un espectacle que no podem deixar de mirar mentre tampoc no podem deixar d’exclamar: “Però que groc!” Aquest tipus de periodista, que ho fa groc sabent que ho fa groc, és el que als reservats dels restaurants explica que “li agrada anar en metro” per no perdre el contacte amb la societat. No li ha passat res massa greu, els fills li han sortit prou bé (el nen ja treballa de grafista en un canal privat dirigit per un amic) i el matrimoni li dura (amb alts i baixos), perquè ell tampoc no és un ésser massa sexual. A la redacció li dirà al de Successos: “Tu ensenyaràs la gent plorant i jo, molt enfadat, et diré que no podem caure en el parany d’ensenyar la gent plorant. OK?”

I després, hi ha els que ho fan rosa. Aquests no se n’adonen, que ho fan rosa, perquè han llegit Kapuscinski i perquè estan massa ocupats menyspreant els que ho fan groc. Als reservats dels restaurants no expliquen si van en metro per no perdre contacte amb la societat, però expliquen les vegades que ho han preguntat als seus entrevistats. En les seves contextualitzadíssimes connexions roses —que ells consideren transcendents— es passen l’estona explicant-nos que no ens ensenyen tal o qual imatge (que, per desgràcia, sí que ensenyen els altres) per no ferir la nostra sensibilitat. Ens ho diuen, esclar, perquè en siguem conscients. Com quan a la pantalla del caixer hi llegeixes que aquella operació no té comissió. Ens ofereixen la seva visió de París, vestits de campanya, tot repetint que el periodista no pot ser protagonista de la notícia (mentre el càmera els enfoca des d’un angle atrevit i poètic). I si ensenyen potser algun bassal de sang i alguna dona plorant no és per ser grocs, sinó per “moure’ns a la reflexió”. Perquè ells volen ser la nostra consciència, de la mateixa manera que els altres volen ser el nostre cor.