Publicitat
Publicitat

Una justícia obsoleta

Fa pocs dies ens vam assabentar d’un dels atacs informàtics més importants que hi ha hagut. Dia rere dia apareixien notícies sense que aconseguíssim comprendre la magnitud del problema; tan sols intuíem que era molt greu. Amb unes xifres que parlen de més de 300.000 afectats en 150 països, la seguretat global s’ha vist seriosament afectada. Quan vaig preguntar sobre la possibilitat de conèixer els autors del fet o com a mínim tenir alguna orientació, vaig obtenir com a resposta que probablement provenia de l’Àsia. Em va semblar que és com quan preguntes on es concentra el delicte de robatoris en domicilis i et contesten que a la zona del Maresme. Esclar que hi ha un matís, i és que a l’Àsia hi viuen actualment 4.433 milions de persones.

La veritat és que després de l’escriptura van venir la impremta i la màquina d’escriure, i ja ens va semblar un avanç imparable. Hi ha alguns delictes que quan es cometien per escrit i amb publicitat es consideraven agreujats, però la seva comissió a través d’internet i en l’anonimat s’escapa de les bases d’aquests principis. Jutjar avui determinats delictes informàtics amb uns principis de dret penal que es remunten a la Il·lustració sembla una tasca àrdua i difícil. Per això no sorprèn que, segons fonts del ministeri de l’Interior, “el 2016 serà el primer any de la història amb més ciberdelictes que crims violents a Espanya”.

Aquests dies també m’ha cridat l’atenció sentir a parlar permanentment de “bons i dolents”, tenint en compte que sovint no se sap d’on surt la informació, qui la facilita i les dificultats que hi ha per definir i trobar l’autor a partir de la deslocalització dels fets: no sabem qui ha de jutjar els delictes i en quin lloc es van cometre, i la lentitud de la justícia i la falta d’experiència i mitjans no hi ajuden. A això caldria afegir-hi que aquests delictes no només afecten el frau informàtic, encara que sigui el més nombrós, sinó que també tenim bullying, amenaces i coaccions, delictes contra l’honor, delictes sexuals, etc.

A l’altre extrem hi tenim el terrorisme jihadista, en què la descripció de les característiques dels seus autors s’escapa també de les formes tradicionals i és difícil pensar que la justícia hi pugui respondre de manera eficaç. Així, en general, els joves que cometen un atemptat d’aquestes característiques no ho fan per diners sinó per conviccions ideològiques. Són cèl·lules independents, poc connectades entre si, i sovint parlem de llops solitaris. Però potser el que més divergeix del nostre sistema és que no els importa morir. Si el càstig màxim del dret penal ha estat durant segles la pena de mort i la presó, ¿quin sentit té aplicar aquestes lleis a algú a qui no li importa morir?

Altres qüestions no menors són el sentiment de legitimació de la seva actuació, així com la captació i ensinistrament, també per internet, i el suport familiar i social. La seva detenció i el compliment de la pena a la presó, en lloc d’actuar com a element dissuasori, provoca sovint reaccions contràries, i actua com a element de captació, amb una reincorporació a la societat molt difícil. També aquí, com en el tema anterior, ens preguntem si les nostres lleis actuals i el sistema de justícia no estan obsolets.

Una tercera i última reflexió d’aquesta breu anàlisi aniria referida a la corrupció com un element més de distorsió. Assistim atònits a massa declaracions de successos que van tenir lloc ja fa alguns anys i en què no només tothom sembla desmemoriat sinó que s’apunta a determinades pràctiques que es justifiquen amb l’excusa que eren socialment admeses o si més no tolerades. Això no és així, i existeix una ètica del comportament individual que sota cap concepte pot justificar aquestes conductes. El que probablement sí que és cert és que moltes d’aquestes pràctiques van quedar en l’anonimat perquè eren poc denunciades o perseguides, però això no legitima de cap manera una conducta que mereix un seriós judici de retret.

Escoltant avui les declaracions de Josep Pujol Ferrusola a Catalunya Ràdio m’ha vingut a la memòria com explicava la delinqüència Santiago Redondo, professor de criminologia de la UB, basant-se en l’anomenada teoria del triple risc. Segons aquest autor, per poder explicar d’alguna manera la conducta delictiva d’una persona cal combinar tres elements. 1) Els riscos personals (personalitat, valors, empatia, creences). 2) Suports socials (especialment influència familiar, social, escolar, de l’entorn). 3) Oportunitats delictives, que integren la tercera força que contribueix a la delinqüència. I, així, diu: “En paral·lel a la motivació infractora que pugui tenir un individu per cometre un delicte, cal que a més disposi d’una oportunitat criminal favorable”. No existeix, doncs, un únic procés causal sinó que és la possible combinació i interacció en una mateixa persona de certs riscos personals, mancances en el suport prosocial i oportunitats delictives el que podria ajudar a explicar el perquè de la conducta d’una determinada persona en un determinat moment.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT