Publicitat
Publicitat

2012, l'any del 'Titanic'

Enguany -el destí sempre fa bromes de mal gust- es commemora l'enfonsament del transatlàntic Titanic . Tot just enguany, sí, quan els economistes fan pronòstics depriments, els polítics adverteixen que les coses vénen molt mal encarades i els més friquis de cada casa diuen que arribarà la fi del món i tot, amb meteorits i amenitats còsmiques semblants. Déu n'hi do... És difícil superar una escenografia com aquesta, que no té res a veure amb l'ensucrada versió cinematogràfica del viatge del Titanic que es va fer a finals de la dècada del 1990. La tragèdia que s'esdevingué fa cent anys va tenir un impacte molt important en la cultura popular i també en pensadors com ara Oswald Spengler. Cal tenir en compte que molt abans de la pel·lícula que va protagonitzar Leonardo DiCaprio l'any 1997 se n'havien fet moltes altres. Les dues primeres, per cert, es van rodar immediatament després de la tragèdia, el mateix 1912. L'anècdota diu molt de la commoció que es va generar llavors arreu del món.

L'impacte emocional que va causar el Titanic estava relacionat, probablement, amb les expectatives que va generar fins i tot abans de la seva construcció. Des de la més pura hipèrbole, el Titanic representava "la culminació de les ciències i les arts". En el moment àlgid del colonialisme europeu, l'immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial, representava també per molts la superioritat incontestable d'Occident. Per aquest motiu, Spengler i molts altres hi van veure una enorme metàfora, funesta i desmesurada, una escena vagament wagneriana de tragèdia total, i un mal averany que condicionaria tot el segle XX (poc després va esclatar la confrontació bèl·lica més apocalíptica que havien vist els segles). L'enfonsament del Titanic va ser llegit, quasi inevitablement, com una mena d'avís. Al cap de 89 anys, es va experimentar una sensació semblant amb la destrucció de les Torres Bessones a Nova York. De nou, la metàfora emocional va prevaldre sobre una interpretació més racional i matisada dels fets.

Tot això que expliquem ho tenim gravat a la retina, ni que sigui amb falsos records cinematogràfics, com en el cas de la tragèdia del Titanic . La Gran Depressió que va seguir el Crac del 29 té també les seves icones visuals, i són realment potents, especialment les que va captar l'excepcional fotògrafa Dorothea Lange a començament dels anys 30. La crisi que estem travessant no disposa d'una imatge identificadora tan inequívoca com les que acabem d'esmentar, i potser per això contemplem aquest any acabat d'estrenar amb una certa dosi de morbositat, un xic malsana.

És probable que l'any 2012 no sigui ni el final ni el començament de res. Si més no, no existeix cap indici mínimament plausible per pensar el contrari. De fet, com ha passat en altres ocasions, és raonable inferir que segurament viurem els primers anys de -diguem-ne- normalitat com si encara fossin una cosa anòmala, esperant absurdament que es torni a repetir el miracle del piset de barriada que va arribar a valer 400.000 euros. La veritable anormalitat era signar hipoteques partint d'aquesta pressuposició ridícula. El que previsiblement passarà aquest 2012 serà, en aquest sentit, més normal que el que passava tot just l'any 2005 o 2006. Convé recordar-ho i no capgirar els termes, no fos cas que tornem a percebre miratges d'un tipus o d'un altre.

L'estem esperant, l'enfonsament definitiu del Titanic . És una actitud realment estranya, que cada cop em resulta més sorprenent. A la vora del relat més o menys objectiu de la crisi -atur, desnonaments, empreses que fan fallida- llegeixo cada cop més rumors elevats a la categoria de notícia. En la majoria dels casos, es tracta d'intents desesperats de localitzar un escenari vistós de la situació, estèticament homologable i emocionalment colpidor. Veig molts aspirants a Dorothea Lange, que no tenen gaires escrúpols periodístics a l'hora d'inventar-se una bona història o de manipular una estadística. Més que sorprendre'm, això em preocupa: és fer unes quantes passes enrere de cop i volta. No crec que l'any 2012 s'enfonsin gaires coses més, però penso que aquesta mena d'esteticisme catastrofista que ens envolta pot contribuir que la gent de cor senzill acabi creient que viatja en un compartiment de tercera del Titanic . De manera paral·lela, és probable que aquestes mateixes persones arribin a pensar que d'aquí dos o tres anys tornarem a lligar els hàmsters amb llonganisses, és a dir, que recuperarem l'entranyable ficció d'un món on ja ho tenim tot pagat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT